Segurament demà no passarà el que ens vam trobar el 1931: que, de cop, Catalunya es va despertar republicana. El Principat venia d'una dictadura i no hi havia Twitter. La sorpresa va ser majúscula, i la proclamació de la República Catalana de Francesc Macià va acabar duent a la fugida del rei que els espanyols s'havien donat (per imposició) i la proclamació de la República Espanyola que va acabar com el rosari de l'Aurora (pobra Aurora! quina llufa sempre…).
Demà, hi hauran moltes més alcaldies independentistes que no pas fa quatre anys, i la mossegada que es farà a l'Àrea Metropolitana suposarà un pas més. Però al cap i casal de Catalunya tot apunta a què Colau aguantarà si finalment l'independentisme hiperventilat obté cadira a costa del previ desgast a Esquerra Republicana, objectiu contra el qual han dedicat una gran majoria d'esforços, amb un campanya pròpia d'un partit nou que teixeix un discurs que explica justament el que els seus seguidors volen sentir.
A Badalona, la quarta ciutat de Catalunya, Xavier Garcia Albiol sembla que té coll avall ser la llista més votada, i dependrà del resultat i del que faci el PSC, que torni a ser alcalde. A la resta de ciutats contigues a Barcelona, sembla ser que el PSC, amb l'efecte Sànchez, aguantarà força bé el cop. L'independentisme creixerà però seria una sorpresa que donés el tomb en algun d'aquests municipis com Santa Coloma, Cornellà, l'Hospitalet… I és en aquests llocs on hi ha la majoria de la població del país que ara mateix pot decantar la balança.
A Europa, ningú hi prestarà massa atenció més enllà de que Junqueras i Puigdemont entrin. La gent estarà centrada en què faran els seus veïns, però el socialisme espanyol tindrà un problema si els dos tòtems independentistes són escollits. No serà tan fàcil aplicar a Europa el conte de la suspensió dels diputats. Demà cal votar amb el cap i amb un sentit republicà, en el benentès de la República Catalana. A la nit ja tindrem els resultats, i aleshores vindran les valoracions i les especulacions, els somriures i els plors. Les sorpreses i el “jo ja ho deia”.
