El pla que no prepararà. Sobre l’ajut dels 400 euros.

Mentre no anem resolent el desencaix amb Espanya, toca repassar alguns temes que, vulguem o no, encara ens afecten socialment des d’Espanya. Després de la il·lusionant manifestació de voluntat popular d’ahir, fa mandra pensar en Espanya en clau social i legislativa, però mentre no s’ enceti el full de ruta cap a l’ Estat propi, no ens toca altra.
Quan més baixem en l’escala de necessitats socials, però, més ens adonem dels avantatges que tindríem de dotar-nos d’estat propi, com per exemple, invertir en polítiques actives d’ocupació eficients i enllaçades amb el nostre mercat de treball. No em cansaré mai de repetir que, la idiosincràsia dels mercats de treball fa que, les polítiques més apropades a la seva realitat, com és la catalana, son més eficients. De fet, el nostre, per dimensió, és com molts dels que ja hi ha a la UE, i que ningú discuteix que en tinguin una idiosincràsia pròpia, però és clar, tenen un Estat al darrera.
El passat agost el govern espanyol aprovava la pròrroga de l’ anomenat programa “PREPARA”  (i que fins el 2011 fou anomenat PRODI), per resoldre un drama que, no per poc conegut, havia estat esquivat reiteradament els darrers mesos pel Govern Rajoy. Més enllà de la decisió final que es va prendre, la manca de respecte que va significar esperar a darrera hora, per la porta del darrera i en ple mes d’agost, per comunicar la decisió, és un fet que no es pot deixar de denunciar. Senzillament, propi d’un govern que, més enllà de dir-nos que són raons pressupostàries les que obliguen a retallar, constatem com les formes insensibles els delaten, i en el fons, expliquen que és la ideologia la que les governa. També en les formes es constaten les tendències ideològiques. Aquest ajut passa revisió en tràmit de convalidació al Congrés dels Diputats tot just demà.
No us negaré que una pròrroga a un ajut d’aquest tipus, en un context de retalls i de desballestament del benestar, ha de ser ben rebut. Però tampoc es pot evitar qüestionar el model i forma final que s’hi ha donat. El problema essencial d’aquest ajut rau en que si bé, ha estat pensat com a política passiva, és a dir, com a coixí gairebé de beneficència per un gruix important de ciutadans i ciutadanes en situació de primera necessitat per les dificultats de trobar feina (de moment uns 500.000 persones beneficiàries de l’ajut), formalment s’ha presentat com una política activa, és a dir, com una eina mitjançant la que la persona millora la seva ocupabilitat per reinserir-se al mercat de treball, en aquest cas, amb una subvenció subjacent. El cert és que, la crisi galopant, poques oportunitats ofereix de reinserir-se, però a més, les línies d’actuació tampoc han estat encertades fins ara. Així, dels que han finalitzat el programa, només el 30 % han trobat feina de nou, la majoria temporalment, fins al punt que només el 18 % ho han estat en feines de més de dos mesos de durada, i només un 1 %, amb contractes indefinits. Així doncs, resultats pobres per una eina que essent passiva des del seu inici, s’ha volgut disfressar de política activa per defugir els fantasmes que sovint envolten les polítiques passives de prestacions, ajuts i auxilis, des d’entorns neoniberaloides, de que fomenten la ganduleria i la baixa intensitat en la recerca de sortides de l’estat de necessitat. El cert però és que es tracta d’un ajut necessari per un estat amb unes taxes tant altes d’atur. I intentar convertir aquest ajut, en una eina que per art de màgia transformi en ocupables a les persones, és qüestionable, per context econòmic de crisi òbviament, però també, perquè amb les retallades que han patit les polítiques actives i els serveis d’ocupació, difícilment es podrà nodrir les accions de formació i/o orientació associades al programa. El resultat final ha estat un programa reestilitzat doncs, que intentant també buscar maquillatge de cara a la política d’intervenció exterior a la que es sotmès l’Estat espanyol, pugui ser explicat com a fórmula per ajudar a trobar feina als qui hi participin.
L’ accés al programa ha estat endurit de forma important, doncs s’exigeix que els beneficiaris siguin aturats de llarga durada, i que a més d’haver esgotat la prestació d’atur i no tenir dret a d’altres subsidis, siguin inscrits a l’ OTG almenys dotze mesos dels darrers divuit, pels que no tinguin càrregues familiars. Aquest darrer element és transcendental, doncs deixa fora al col·lectiu de joves. No només aquest element és determinant pels més joves, sinó que pel que fa al càlcul del nivell d’ingressos de la unitat familiar, es passaran a computar els pares, i si bé pot ser una mesura raonable, no ho és tant quan es constata que amb uns ingressos superiors als 1.445,00 euros per unitat familiar de tres membres, ja no es podrà gaudir de la prestació. De fet, s’ha reconegut directament, agradi o no, que el coixí familiar és el que ha de suportar les situacions de necessitat, i no pas l’Estat. Clar està que quan es coneixen els topalls, el concepte coixí pot semblar certament curiós.
L’import ha estat millorat en aquesta pròrroga (no en l’anterior, que es va veure reduït) per aquells casos en que hi hagi càrregues familiars de més de tres membres, passant dels 481,05 als 545,19 euros, si bé, resulta evident que l’estalvi que comportarà l’enduriment de l’accés ja revertirà en una menor despesa global en beneficiaris, i per tant, en prestacions, i alhora, que unitats familiars de més de tres membres ja no son gaire habituals.
Sobre les obligacions, a més de la de acreditar abans d’accedir a la prestació que s’ha cercat activament feina els 30 dies anteriors a la sol·licitud, també es demana que no s’hagin refusat ofertes d’ocupació, siguin dels serveis públics o d’agències privades de col·locació (problema per tant derivat de la privatització d’aquesta activitat de la reforma laboral del 2010).
Dins de les obligacions que podríem anomenar pròpies del programa, específicament les derivades de seguir els programes de formació i/o orientació, és on trobem també la major contradicció, doncs resulta evident que un context en que s’han retallat de forma important els recursos que es doten als serveis públics d’ocupació autonòmics, serà difícil que es puguin nodrir accions reals de formació, i fins i tot, facilitar la feina d’orientadors professionals, atès que les retallades han obligat a revisar també el contingent de professionals que fins ara hi prestaven servei.
Així doncs, política de coixí intentada reconvertir en política activa quan no hi ha recursos per fer-ho ni per donar-hi resposta, imposant obligacions als serveis autonòmics a les que no poden donar resposta sempre, enduriment poc raonable en l’accés en alguns casos concrets, així com el caràcter novament temporal peremptori de l’ajut, fan que sigui més que qüestionable aquesta pròrroga, que s’hauria d’haver mantingut en els paràmetres amb que fou promoguda a l’any 2009, atès que la situació de necessitat generalitzada, no només no ha millorat, sinó que ha empitjorat. Si bé, menys és res, era com a mínim exigible un mecanisme de pròrroga automàtica mentre la situació d’atur general sigui com la que ens toca patir.
No tingueu dubtes que, en un context d’estat propi, aquests ajuts, les polítiques actives i passives, així com afrontar-ho, serien diferents. El mercat de treball seria molt més fèrtil, àgil i dinàmic, i equiparat als mercats dels països més competitius.