Aquest primer paràgraf me’l va suggerir la peça històrica triada per Josep Maria Casasús, el diumenge, 4 de maig. L’escrit es titulava El Pi de les Tres Branques, escrit el 1904 per Miquel dels Sants Oliver, de Campanet (periodista, assagista, poeta i ideòleg del regionalisme, llicenciat en dret, fill de periodista, va col·laborar amb el seu pare a la revista setmanal La Roqueta, participà en la creació del diari L’Almudaina i arribà a dirigir La Vanguardia. Juntament amb Antoni Maria Alcover es va dedicar a la recuperació de la llengua catalana, a principi del segle XX). Aquest escrit em va suggerir la realitat metafòrica del Pi de les Tres Branques, metàfora acceptada culturalment, que s’ha convertit en un símbol. Vos en transcriuré uns quants fragments:
“…Catalunya ha conegut i destriat el seu: el Pi de les Tres Branques. En ell hi troba, produït per la naturalesa, el símbol de la seva història: una arrel i tres soques, un poble i tres estats, una llengua i tres matisos, un esperit i tres legislacions. Ha nascut en les profundàries del temps, per conjunció miraculosa de la llavor caiguda, de la terra fecunda i de les sol·licitacions de l’ambient. […] L’instint nacional descobreix aquesta majestat.”
La visió de Miquel dels Sants Oliver interpreta un sol poble català i tres estats, que podrien ser confederals com havien estat en l’avior; una llengua i tres matisos, no veia matisos convertits en llengües com diuen els que volen destruir l’arbre i també veia un esperit i tres legislacions, lleis fetes des del mateix esperit lliure, no com una legislació que coneixem que s’enarbora per eliminar les llibertats.
Acabava l’article així: “Per això, amb íntima eloqüència, ens ofereix el trellat d’una constitució franca i popular, federativa i paccionada, que enllaça els pobles i no els ofega. Tal és el sentit polític de la terra catalana. […] Sols el triomf de l’esperit catalanesc dins Espanya podria fer viables les grans solucions ibèriques i que si un dia comencés a realitzar-se tal ensomni, seria donant-se les mans Lusitània i Catalunya, per damunt les ombres sinistres de l’Escorial.”
Si Miquel dels Sants Oliver pogués veure el que passa avui, camí dels 14 anys del segle XXI, s’adonaria que el seu somni d’una Iberia en què brostàs l’esperit catalanesc està molt lluny de dur-se a terme. Que existeixen probabilitats de poder-se donar-se les mans Portugal i una branca del Pi de les Tres Branques, però que les ombres sinistres que sobrevolen l’Escorial són més vives que mai i que cerquen enterbolir i destruir l’esperit pacífic i pactista català.
