La meva habitual manca de previsió va ser la responsable que ni dissabte ni diumenge tingués entrada per anar al Teatre de Manacor, a escoltar la Banda Municipal de Música de la vila interpretant el Siau qui sou bastit des de la poètica de Guillem d’Efak. Per això, i gairebé per inèrcia, vaig acabar participant des del sofà de l’espanyolíssima cerimònia d’entrega dels premis Goya. També és ver que em movia essencialment el convenciment de veure una vetllada d’èxit per a Agustí Villaronga i per a un film que, quan el vaig veure a la preestrena de Palma, em va al·lucinar des de la primera a la darrera escena.
Les previsions es van complir i, pel que fa al paper de Pa negre, no hi ha res a dir: va ser un triomf en tota regla; i és ben lícit felicitar-se perquè nou dels premis de l’Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España sonassin en català. I és ben lícita la satisfacció de la industria cinematogràfica catalana, que va marcar el ritme de tota la vetllada, de tots els guardons (Chico y Rita, Biutiful, Buried, Bicicleta, cullera, poma…), en aquest cas amb independència de l’idioma. De la mateixa manera que és lícita i ben justificada la indignació d’alguns catalans, jo el primer, pel paper que va voler jugar Andreu Buenafuente, fent de l’autoodi senyera en moments que ningú segurament li demanava.
Però no només els acudits, alguns, no tots alerta, de l’humorista reusenc van grinyolar. A un servidor em va arribar a fer mal el cuc de l’orella de tant sentir parlar del “director mallorquín”, quan els comentaristes de TVE es referien a Villaronga. Mem, certamen no discutirem que Agustí va néixer a Palma; però la insistència en el gentilici me va parèixer un intent força descarat d’evitar parlar de cinema català. I és evident que el que diumenge va viure el Palacio Real de Madrid fou el resultat de molts anys de suport institucional a la indústria i la cultura cinematogràfiques catalanesques.
Resulten lògics, però un punt patètics, els intents que des dels mitjans i des de les institucions insulars s’han fet durant les darreres 48 hores per “localitzar” l’èxit de Villaronga. Se l’ha relacionat amb Daniel Monzón i la seva Celda 211 de l’any passat, per poder parlar de “l’empenta creadora dels mallorquins en un camp tan complex como el cinema”; el Govern de les Illes Balears s’ha gastat un grapat d’euros en unes insercions publicitàries on llançar la seva “Enhorabona, Agustí!” i proclamar que “Treballam per potenciar la nostra indústria audiovisual”. Altre coses és que alguns ens preguntem en què consisteix la feina que hi fan, atenent que ni tan sols han estat capaços d’aprovar una Llei de Cinema que ens acostàs a la realitat del Principat en aquesta matèria.
En definitiva, i entenent l’alegria de la gent del sector, les lloances –que esperàveu!– al director d’El mar i d’Aro Tolbukhin, dins la ment de l’assassí, entre d’altres, caldria no deixar-se enlluernar i ser conscients que, avui per avui, per poder fer cinema en condicions, els creadors mallorquins s’han d’espavilar fora de l’illa. No dic que la responsabilitat d’aquests circumstància sigui de l’administració, o no només de l’administració, però que cadascú faci el cap viu allà on li pertoca
