Al novembre es veurà. S’acosta l’estocada final a la nació. Per fi el tan prolongat suïcidi. Inconscient, involuntari, però suïcidi al capdavall. La cruel realitat, l’empobriment brutal a tots nivells, la desaparició efectiva d’aquest país va pel seu compte, sorda, molt per davant de la imbecil·litat de la seva gent. I ja que hem de morir i no tenim pebrots de clavar-nos la punyalada, m’alegro d’aquest càncer mortal que ho farà per nosaltres, ignorant l’eterna inòpia dels catalans, acabant d’una vegada amb la fastiguejant marejada de perdiu nacional. Analitzem-ne les causes.
Entre els autoanomenats catalanistes, tenim bàsicament tres tipus de ciutadans: els cretins, els cretins i els cretins. Els primers són els que votaran CiU. Els segons són els enlluernats amants dels focs artificials que votaran SI. I els tercers són els espavilats menfotistes que, com que estan per sobre del bé i del mal, es quedaran a casa perquè passen de la política i, naturalment, ajudaran gentilment a fer president Mas, que és com dir a fer Espanya més rica i plena. A banda, no caldria si no, hi haurà el votant d’Esquerra, però com que aquests cabran tots en un Mini, no val la pena fer-ne cap més comentari. I què passa amb el votant de Reagrupament? No sé, si voleu us els presento un per un. No és estrany, són els únics que no practiquen la boxa neuronal. Tenen força més que dues tristes neurones enfrontades. Són autèntics estrangers a la seva pròpia terra. Per descomptat.
El votant de CiU és l’etern amant del seny i, per tant, com a curiós espècimen troba més assenyat matar el país a còpia d’anestèsia que de guillotina sociata. I es comprèn, sens dubte és una manera més refinada de fer les coses. A banda, és un tradicionalista que se sent reconfortat votant un partit conegut i consolidat, condició que l’espècimen associa amb la serietat i la utilitat del vot, lluny d’aventures frívoles que no ens menen enlloc, diu. Llàstima, però, que no ens digui per a què i per a qui és útil el vot a CiU, i que no recordi on ens va dur l’aventura de CiU de vint-i-tres anys. És clar que s’ha de reconèixer que, al costat de l’aventura d’acabar d’enfonsar el país que ara proposen quan menteixen parlant del concert econòmic com a objectiu estrella, la resta d’aventures resulten frívoles, certament.
Pel que fa al votant de SI, és un amant d’El colós en flames. Alça els ulls i, babau com és, s’enlluerna amb Déu i el seu projecte perpetrat amb l’inefable suport de dos arcàngels. Parlo d’un enorme edifici construït en dos mesos per tot d’experts en això de les altures. Llàstima que, malgrat l’excel·lent organització dels grimpaires, amb els càrrecs perfectament repartits com a gran obsessió en ser plenament conscients que la feina ben feta no té fronteres, l’edifici s’enfonsarà com paper de fumar així que s’acabin els focs artificials preelectorals. I tot per culpa de l’incendi provocat pel sobtat escalfament de les poltrones. Del colós només en quedarà el fum, que és de fet el material de què haurà estat fet l’edifici.
I per acabar, el tercer tipus d’element: l’abstencionista. En aquest grup incloc el votant en blanc o el de vot nul, perquè a la praxi, per poc que s’analitzi, tot i que no ho saben suposen exactament el mateix: vot espanyolista. Al principi ja he fet cinc cèntims sobre aquesta mena d’ésser, tot un prodigi per a estudi de la ciència. Només afegiré que, com deia aquell, el que fa cretí un cretí és que no s’adona que és cretí. I això, aprofito per recordar que val pels tres casos analitzats.
