El patètic català mitjà

El català mitjà és un espècimen programat per avortar tot allò que té de digne la vida. El català mitjà és al·lèrgic a la grandesa i es rebolca en la merda de la seva pròpia insignificança, en la seva mesquinesa, misèria, covardia i imbecil·litat. El català mitjà és amic de la llibertat dels altres pobles per justificar el fet de ser enemic de la seva pròpia llibertat. El català mitjà avorta qualsevol possibilitat de grandesa en negar-se la llibertat imprescindible que li caldria per aspirar-hi. El català mitjà s’autodestrueix en la seva hipocresia tot destruint la iniciativa del català excepcional, condemnant-lo a l’ostracisme i, en casos cada cop més creixents, a l’exili. El català mitjà, espècimen de mal gust antològic, alimenta amb el seu odi per l’excel·lència que la matèria grisa del país es vegi obligada a emigrar, convertint així cada dia que passa una Catalunya orfe de present i de futur i rica i plena en caps de suro, talment el que va passar durant i després de la Guerra Incivil del 36, però ara per causes diferents i del tot evitables. El català mitjà esclafa d’arrel, des de la definició mateixa, tota possibilitat de deixar de ser la tifa abjecta que és a causa de la por terrible que té de deixar de ser-ho, i per això ara parla de la importància de tenir valors. I en parla perquè els quatre catalans mitjans, ni millors ni pitjors que la massa de catalans mitjans a qui s’adrecen, disposen d’altaveus i li'n parlen a tort i a dret, despullant el terme valor de tot significat, si no fos perquè ja neix de la seva boca sense cap valor en evitar definir què significa valor. El català mitjà ara es posa solemne parlant de valors sense tenir naturalment ni puta idea de què significa tenir valors, i ni ganes de saber-ho. Per al català mitja, el concepte de valor no té cap valor, i per assegurar-se que no n’arribi a tenir mai cap, ara no para de parlar de valors i, a sobre, basant-se en un equip de futbol de qui diu que és més que un club per ocultar que ell, el català mitjà, converteix la seva terra en menys que un país.
 
El català mitjà, en tant que imbècil, es confon i, doncs, confon, no fos cas que des de la clarividència fes esclatar la bombolla de la mediocritat nacional i, doncs, personal, on tan ben instal·lat es troba, tal és la seva ignorància i obtusitat. El català mitjà avorta la seva llibertat negant el vot al seu president quan aquest proposa tirar endavant la independència. El català mitjà no es pot permetre entendre que, sense una imatge de fermesa a casa i davant del món, havent deixat el poble català sol com un mussol al president Mas, no reeixirà mai de la vida en el camí cap a la independència. El català mitjà dinamita, atomitza, afebleix el vot unitari imprescindible per fer pinya cap a l’objectiu, no fos cas que s’aconseguís l’objectiu. El català mitjà diu que és independentista per netejar-se la consciència i poder treballar a pleret contra la independència que diu desitjar.
 
El català mitjà fa vuit faltes d’ortografia per monosíl·lab en català i després posa el crit al cel per les agressions espanyoles al català. El català mitjà agredeix la seva llengua, li falta el respecte amb el seu desinterès absolut per aprendre-la com cal, la maltracta mentre li proclama amor incondicional. El català mitjà no aprèn català perquè no llegeix ni en català ni en cap altra llengua, i quan ho fa és per empassar-se les porqueries que els mitjans de comunicació li diu que s’empassi i que s’empassa convençut que és el caviar que li diuen que són. D’aquí el seu rovellament mental. El català mitjà està convençut que la venda massiva de roses i del negoci en un sol dia del 10% de la venda anual de les llibreries catalanes, suposa una festa romàntica i de país culte de la qual se sent cofoi davant del món.
 
 
El català mitjà penja l’estelada al balcó només quan els altres catalans mitjans pengen estelades als balcons, mai abans ni després. El català mitjà compra estelades destenyides i amb l’estel tort als paquis i als xinesos, tal és el seu compromís patriòtic. El català mitjà declara independentistes els mercats (??) dels pobles, i per fer difusió de la causa reparteix fulletons també en espanyol per fer-se el tolerant i el simpàtic i aplegar, diu, com més gent millor a la causa. El català mitjà obvia, doncs, que la causa també ha de ser entesa pels ciutadans que també viuen a Catalunya i que parlen la resta de 300 llengües que s’hi parlen.
 
El català mitjà està distret amb el tema consulta perquè li han inflat el cap amb el tema consulta, però naturalment no es pregunta l’oportunitat d’aquesta estúpida consulta (per cert que garantia absoluta del fracàs del que es pretén), i molt menys quina serà la nova pastanaga que li oferiran després que se celebri i en cas que se celebri, perquè el català mitjà naturalment dóna per fet que celebració de la consulta és sinònim d’independència. El català mitjà no vol saber que la consulta no se celebrarà mai de la vida, tret que es faci una nova pantomima tipus Arenys de Munt, perquè la seva celebració depèn de l’Estat espanyol. Però no passa res, perquè el català mitjà no pararà d’inventar-se noves pastanagues per continuar dilatant l’acció eficient cap a la independència, organitzant accions eficients com l’agafada de mans el proper 11 de setembre, que, en tant que complementària i sense que hi hagi l’acció troncal eficient fonamental, és a dir, una DUI, esdevindrà, com sempre passa amb aquestes iniciatives catalanes, ineficient, inútil. I d’això es tracta.
 
El català mitjà faria bé d’anar a la sala Beckett de Barcelona a veure l’obra de teatre Tala, basada en una novel·la de l’enorme Thomas Bernhard, i que continuarà a la cartellera fins al 5 de maig. El català mitjà faria bé d’estalviar-se anar a veure l’obra Tala, de l’enorme Thomas Bernhard, més que res perquè si ho fa llençarà els calés en no entendre res, i a sobre traurà de polleguera amb les seves estúpides riallades els quatre de la sala que sí que entendran la tragèdia de l’obra. El català mitjà és el càncer d’aquesta Catalunya conformada per aquesta majoria de catalans mitjans que, amb la independència, pretenen assolir l’excel·lència sense renunciar a la seva mediocritat.
 
Ricard Biel