El 20 de març proppassat es va poder llegir al FAZ l'article més recent de Leo Wieland sobre Catalunya (La solvéncia de Catalunya baixa al nivell del de Ruanda). La denominació “pamflet” no és meva. Alguns dels catalans als que he passat una traducció de l'article li han donat aquest qualificatiu. Hom pensa sempre que el Sr. Wieland ja no pot parlar pitjor de Catalunya, però si que pot fer-ho com acaba de demostrar. Comentar cada línia d'aquest text potiner seria aquí massa llarg. Per això em limitaré a quatre dels seus punts.
Primer: El Sr. Wieland comenta amplament la rebaixa del nivell de solvéncia dels emprèstits catalans que ha fet Standard & Poor's “al nivell dels d'Albània, Papua-Nova Guinea o Ruanda” i torna a parlar de la generositat del govern espanyol que evita cada dia que Catalunya faci falida. Per començar, la classificació de S&P és ben curiosa perquè actualment Catalunya no emet cap empréstit nou, i perquè -degut al sistema fiscal espanyol- només pot disposar lliurement de menys del 5 % dels seus ingressos. L'espoli de Catalunya, que Madrid (i per tant també el Sr. Wieland) desmenteix, però que ha estat confirmat per economistes internacionals, és el motiu de les dificultats de Catalunya. Per la por de perdre Catalunya si es feia massa forta, la política espanyola ho ha intentat tot per “mantenir-la petita”, inclòs l'estrangulament de la regió. Però això ha produït un efecte contrari. Una política objectiva que no hagués tractat Catalunya pitjor que altres regions de l'estat (tant culturalment com econòmicament) hauria evitat l'enorme creixement de l'independentisme.
Segon: El Sr. Wieland afirma que “el departament de premsa del govern separatista de Catalunya ha enviat una nota de propaganda als corresponsals estrangers en la que es lloa la -insolvemt- regió espanyola com a lloc ideal per a fer-hi inversions”. Allò que el Sr. Wieland es calla és que aquesta comunicació no ha fet més que passar una evaluació del Financial Times en el que se citava Catalunya com una de les quatre regions europees on era més rendible d'invertir-hi. Que l'economia internacional no es deixa enredar per les desinformacions espanyoles ho prova el fet que les inversions estrangeres el 2015 han estat un 58 % més que les del 2014, un any en el que empreses estrangeres ja havien augmentat sensiblement les seves inversions a la regió.
Tercer: Wieland critica que “per a propaganda separatista Catalunya sempre té diners”, i que “en els darrers anys s'han gastat centenars de milions en 'representacions diplomàtiques' a l'estranger o en la financiació de medis estatals 'al servei de la indepéndencia'” . Hauria de saber de sobres que Catalunya, igual que altres regions autónomes espanyoles, sobretot el País Basc i Andalusia (i com diversos Lands alemanys) ha instal·lat representacions catalanes a l'estranger (set, actualment) per propulsar tant els contactes culturals com els econòmics. Els costos d'aquestes representacions catalanes pugen a uns 80 milions per any. És p.e. menys que el que va costar la remodelació i nou moblatge de l'ambaixada espanyola a Rabat. El desenvolupament positiu de les inversions estrangeres a Catalunya n'és un resultat que justifica aquests costos. Pel que fa als “medis estatals”, les competències autonòmiques de les regions inclouen el sosteniment d'emissores de radio i televisió regionals. I no és altra cosa el que ha fet el govern català, igual que les altres autonomies espanyoles. A part de què les emissores catalanes estan ben lluny de ser portaveus de l'independentisme.
I quart: el Sr. Wieland diu: “Catalunya s'està tornant, per Espanya, un problema financer cada vegada més greu… perquè la Generalitat es nega a prendre les mesures corresponents d'estalvi i de consolidació…”. El corresponsal sembla ignorar que precisament va ser Catalunya la primera regió que va escurçar els sous dels seus funcionaris, mesos abans de què el govern central fes quelcom de semblant. Precisament la política d'estalvi de l'ex-primer ministre Mas va ser l'argument principal de l'esquerra radical per negar-li al seu vot per a una renovació del seu mandat. Els catalans, però, es neguen a obeir les fites d'estalvi, cada vegada més altes i més irreals, que els hi exigeix el govern central, mentres aquest dilapida milers de milions en projectes d'infrastructura sense cap ni peus.
Qui només llegeixi informes com aquest s'ha de creure que Catalunya és una barreja de Zimbabwe i Veneçuela. A qui pot estranyar-li que els catalans n'estiguem tan indignats?
Pere Grau
(Traducció de l'article que serà publicat pròximament a ARENA, la revista empordanesa en alemany)
