Això era un país que a finals de la primera dècada del segle XXI es trobava a la cua de tots els països dels seus encontorns en qüestió de formació. Els governants d’aquest país tenien dificultats per fer una o amb un tassó, però pretenien donar lliçons a altres governants d’altres indrets que havien estat capaços d’aconseguir un nivell de vida molt més elevat. Els governants del país, aquest que anava una mica retardat en qüestió d’alfabetització funcional, s’aprofitaven de l’administració dels diners de tots i moltes vegades els desviaven cap a les seves butxaques. Sempre procuraven dur-les molt grosses, perquè n’hi cabessin molts. Quan es dubtava d’ells, es posaven molt seriosos i juraven posant la mà damunt els llibres més sagrats que la seva gestió era transparent. I tenien raó, era transparent perquè no n’havien fotut ni brot.
Aquest país que havia estat molt poderós només havia somniat posseir les terres dels veïnats i d’altres molt més llunyanes i per això s’havia dedicat a guerrejar, descobrir i saquejar tot el que trobava, fins que havia arribat a aquest segle, encara amb uns quants territoris que seguien actuant com a mamella d’aquell gran país que havia disminuït prou, però que no volia disminuir més, ja que sempre els havia agradat més guerrejar que treballar. Havia utilitzat moltes tècniques, estratègies i repressions per a mantenir ben subjectes aquestes terres díscoles, però no podia evitar que n’hi hagués que recordassin constantment que volien desfer-se del seu jou. Però el país seguia sense donar importància a la formació, cosa que sí que havien fet les terres amb llengües diferents.
Com que la formació del país seguia essent molt minsa i els descendents dels antics guerrers havien heretat les ganes de treballar poc, es dedicaven a destacar en algun esport, com el futbol, el bàsquet, el tennis, les carreres de motos, les de cotxes, etc. Així hi havia milers i milers de persones que renunciaven a formar-se a les escoles i volien triomfar allà on ho feien els seus ídols, però la gran majoria fracassava, perquè s’havien acostumat a no esforçar-se i sense sacrificis no s’arriba enlloc. Així que hi havia molta joventut i molts adults que no tenien ofici ni benefici i, per no tenir, no tenien ni feina. Així que la diversió de molts consistia a beure licor a granel per algun carrer o plaça de la ciutat o poble. Però quan alguns dels peixos grossos que comanden i que són els amos d’alguna cadena de televisió se’n varen adonar, varen pensar que havien de fer xous d’impacte i convidar-los a participar, i així varen preparar un d’aquests xous que ja s’havia fet a altres països, basat en la novel•la 1984, de George Orwell, i aquest el varen batiar amb la seva llengua imperial com a “Gran Hermano”. Es feien càstings de desenes de milers de participants, la majoria eren d’aquells que no havien rebut suficient formació a l’escola. La gràcia d’aquests xous consisteix en el fet que els televidents poden assistir a les discussions i baralles de les persones que conviuen a una casa determinada, és allò de voler saber què fa el veïnat en la intimitat. Quan aquests participants sortien del programa acudien a altres de la mateixa cadena i seguien barallant-se i insultant-se. També feien altes xous on n’hi havia que es presentaven per a triomfar cantant, conviure i fer un ràpid aprenentatge, o uns que acudien a sobreviure i alimentar-se del que els proporcionava la natura. Tots els participants anaven passant per diversos programes, que eren més bons quan abundaven més discussions i insults.
La cadena televisiva va fitxar els que més es barallaven i agradaven a la gent per guanyar l’audiència a la cadena veïna i així aquests personatges varen començar a fer de periodistes sense estudis i a aprendre de la pràctica. El tema tractava de tafanejar allò que feien els actors, les actrius, les models, els famosos de qualsevol casta, ells mateixos, si les parelles eren fidels o no, si tenien algun fill no reconegut, si s’havien unit amb algun polític corrupte, etc., és a dir, s’encarregaven del que es diu temàtica del cor. De tal manera que alguna d’aquestes persones que havien estat posades en boca de tots, també va poder arribar a cobrar com si fos periodista, i quan les audiències pujaven, perquè aquesta era l’única “cultura” accessible al poble, varen arribar a cobrar més que el president del Govern, i d’aquesta manera es va donar un altre exemple a la joventut sobre quin era el camí per a triomfar.
Així va sorgir una persona que quasi no xerrava, que havia tengut un fill amb un torero i que aquest s’havia casat amb una altra, i que ella acusava aquella família d’haver-la maltractat, així es va anar fent la víctima, fins que molta gent l’estimava amb bogeria i la tenien dins la sopa, veien tots els programes en què participava, fins que la varen nomenar la princesa del poble, i més endavant varen comprovar que si es presentàs en un partit polític a les eleccions, també entraria al Parlament, quan ella era una persona que no tenia ni idea del que ha passat en el món en el temps ni com està distribuït en l’espai. Ara, les famílies ja tenen un model a seguir, tothom vol continuar el camí assenyalat per esser prínceps o princeses del poble. I així aquest país que no era capaç de competir industrialment amb altres països, ara fabrica un producte únic en el món, princeses del poble, i així passarà a la història. Els països més petits i més cultes segrestats per aquest país imperialista no volen cap fàbrica d’aquestes perquè no volen ser coresponsables de la fabricació d’aquest producte.
