Quan arribava un turista al país colonial se sentia més content que unes pasqües, perquè havia arribat a unes terres conquerides pels seus avantpassats en una guerra de successió, i aquestes terres oferien una gran riquesa de platges d’arena blanca i un sol que torrava el cul a les llebres, et deixava la pell com si fossis una persona mestissa i si la tenies delicada te la cremava. Arribar a la colònia era com si hagués arribat a casa seva, perquè ja s’havien encarregat els seus avantpassats invasors d’anar exterminant, com més aviat millor o xino-xano si no hi havia altre remei, perquè es veiés l’efecte sense que es notàs la cura que s’hi posava, les principals característiques identitàries d’aquell poble, havien esborrat els noms, els llinatges i la història dels seus habitants, i havien posat uns nous noms, uns nous llinatges, i els havien ensenyat una nova història, una història falsa i inventada.
És per això que el turista ni tan sols era conscient que havia arribat a un país foraster. A ell li havien dit que anar allà, era com si anàs a casa seva, hi trobaria uns habitants de les seves característiques i s’entendria amb ells com amb els del poble veí d’allà on havia nascut, només que amb els d’aquí no tendrien les velles baralles que tenien amb els del poble del costat. Hi havia turistes colonitzadors que ni se n’adonaven que allò fos un país diferent. Tothom els parlava en la mateixa llengua i les excursions preparades, també eren en la llengua que sempre havien parlat. Però els que llogaven algun cotxe, perquè tenien interès a veure altres aspectes culturals que no fossin els tòpics típics per a turistes, ja trobaven altres problemes.
Conten que un turista colonitzador quan se n’anava cap a l’aeroport, va veure un rètol que no va entendre, que deia “port” i cap allà va anar, i va resultar que es va trobar al port on hi havia vaixells i no hi havia cap avió, pobret! Un altre turista que volia anar al port li va passar tot el contrari, va veure un rètol amb la paraula “aeroport”, i se’n va anar cap allà i quan hi va esser no hi va trobar cap vaixell, sinó que hi havia avions. I així anaven les coses. Aquests turistes també quan visitaven pobles de l’interior del país se n’adonaven que les persones entre elles parlaven una altra llengua i no sabien què passava. També trobaven que hi havia noms de pobles molt difícils de pronunciar i molts diferents dels que tenien devers el seu. Trobaven pobles que es deien Banyalbufar, Estellencs, Fornalutx… A alguns els semblava que havien arribat a Polònia, perquè de tant en tant, algú que anava amb ells, els deia que aquells parlaven “polaco” i d’altres els deien que pareixien cans que lladraven. També es va contar que algun d’aquests turistes tenia dificultats per arribar a algun poble de l’interior. La majoria dels que vivien en el territori colonitzat no entenien què els passava, perquè deien que allà on hi havia la paraula port, hi havia un vaixell dibuixat, i allà on hi havia la paraula “aeroport” hi havia dibuixat un avió, i per anar a un poble de l’interior bastava seguir les fletxes i les indicacions de qualsevol mapa.
Quan en finalitzar la primera dècada del segle XXI va arribar “la gran crisi” i es varen haver d’estrènyer el cinturó, els hotelers nos se’n podien avenir, i volien trobar solucions ràpides i que els suposassin molts guanys com sempre, així que quan no sabien a qui havien de donar la culpa, la donaven als indígenes que encara no havien oblidat la seva llengua i als polítics que havien posat senyalitzacions en la llengua del país.
I va ser en el “Congreso Nacional de Derecho del Turismo” que un tal Pablo Piñero, del Grup hoteler Piñero, va posar el dit a la nafra quan en una taula rodona va amollar la tesi següent: “No podemos rotular en catalán. Los viajeros no alquilan coches porque no saben llegar a Sineu”. Ah, era el català la llengua d’aquest país, i el país era Mallorca. I els colonitzadors i els renegats no podien consentir que hi hagués un sol rètol que estigués en català; ho podien fer en espanyol, en alemany, en anglès, en italià, etc., però no en la llengua pròpia del país, perquè els turistes no sabien arribar a Sineu.
Vaig agafar un mapa, em vaig situar a la carretera de Sineu, i vaig arribar fins al poble i només vaig trobar indicadors que deien Sineu i fletxes que em deien cap on havia d’anar, i el nombre de quilòmetres que faltaven per arribar, i vaig pensar a veure si aquell home estava tocat del boll (del cap) o si necessitaven que el poble es digués “Sinieve”. Segurament ara s’haurà trobat el culpable de la crisi, la llengua catalana.
