Durant quasi quaranta anys de democràcia, quan eren temps d'eleccions els partits ens animaven anar a votar, i una de les paraules més emprades a les banderoles i cartells que omplien els nostres carrers i pronunciades en els diferents mítings de qualsevol partit, era la paraula “canvi”. Canvi per aquí, canvi per allà. Però molt parlar de canvis i poc posats en pràctica.
Malgrat grans posades en escena grandiloqüents i malgrat celebracions de primàries de pa sucat amb oli, volent fer-nos creure que tot canvia, ja hem vist com anat tot plegat aquestes últimes setmanes.
Canvi del secretari general del PSC (Iceta per Navarro) que més que un canvi, és continuar amb més del que ja hi havia. Si el Navarro estava a les ordres i obeïa com fidel admirador de Rubalcaba, el nou secretari general, Iceta, és encara més proper al PSOE i assistirem a una obediència cega als dictàmens de la central madrilenya del partit socialista.
No veig cap canvi per enlloc. La prova és la vinguda de la “susanita” per a clausurar el congrés extraordinari del PSC, celebrat fa uns dies a L'Hospitalet del Llobregat, quan van designar Iceta primer secretari del PSC. L'assistència de la presidenta de la Junta d'Andalusia i secretària general del PSOE-A, Susana Díaz, és el mateix que feia Rubalcaba assistint a congressos del PSC quan era secretari general, Pere Navarro. Poden dir el que vulguin, però són dependents de què diuen i manen a Madrid. De canvi, res de res.
El nou secretari general del PSC comença el seu mandat, dient les mateixes rucades que deia el seu antecessor i demostra no haver-se assabentat de res del que demana la majoria dels ciutadans de Catalunya. També ha començat engegant el disc ratllat que tantes vegades ens va fer escoltar el Navarro, sobre el canvi de la Constitució i d'un estat federal. Amb el supòsit d'un canvi de la Constitució, no penséssiu pas en un canvi radical, doncs canviarien quatre articles per les seves conveniències que ni ho notaríem, i que respecte a Catalunya seguiria perjudicada com sempre. Amb referència a un estat federal, si arribés a crear-se, patiria dels mateixos defectes que l'actual estat de les autonomies; l'estat federal central voldria ficar-se amb les transferències traspassades a Catalunya, i amb el temps anar-les suprimint; com també portaria al Tribunal Constitucional qualsevol llei aprovada pel nostre parlament amb l'excusa de la inconstitucionalitat.
Vaja, com sempre! Això sí, el PSC amb el senyor Iceta al davant, ens ho vol vendre com un gran canvi beneficiós per a Catalunya.
L'altre canvi, el de la secretaria general del PSOE se sembla com dues gotes d'aigua al suposat canvi de PSC. Si revisem les hemeroteques dels diaris en temps de Rubalcaba, podrem recuperar frases que són les mateixes que diu el nou secretari general del PSOE, Pedro Sánchez.
“Canviaré el PSOE per canviar Espanya”. Òndia, un altre que s'apunta al canvi. Recordo una de les primeres eleccions de la democràcia (?) espanyola, on va ser elegit Felipe González, i ja se'ns parlava de canvi. Trobo que aquest país que en diuen “espanya” deu estar molt malalt, perquè després d'anys encara recepten la mateixa “medicina”. Canvi, canvi.! Una de dues, o és un malalt irreversible o els metges que l'han de curar són uns ineptes. Crec més això últim.!
Ha promès que formarà una “executiva tant a l'esquerra com la militància de base” Promet ser tan d'esquerres, que aquest serà el seu únic pensament: ser més esquerrà que ningú i fer un PSOE d'esquerres com mai ha sigut. Però el dret a decidir dels catalans ens ho prohibirà, i els nostres calerons ens els robarà com qualsevol partit de la dreta. Així que no vulgui el xitxarel·lo Pedro Sánchez, fer-nos creure que està de part dels catalans. Són massa anys d'enganys i promeses sense complir.
Perquè ens hem de creure a Pedro Sánchez? Una notícia llegida al diari ARA, diu que en el seu currículum amaga que va ser a l'assemblea de Caixa Madrid amb Blesa. Diu: que no té res a veure amb la gestió de Miguel Blesa. Doncs perquè ho amaga?
Bé, els polítics sempre parlen i anuncien canvis, però veiem que “el més calent és a l'aigüera”.
Un altre que ho vol canviar tot és el Pablo Iglesias de “Podemos”. Diu que Convergència li causa “urticària” i li dol que sigui el motor del canvi i de la transformació de Catalunya. A mi, és ell que em causa “urticària”. Vés, tu! Nosaltres que estem lluitant per a canviar de veritat, una Catalunya sotmesa en una Catalunya lliure, arriba aquest individu i li causa “urticària”.
També diu, que “CiU només té una pàtria, els diners”. Quines penques! La seva pàtria, quina és? Perquè no renuncia al seu escó d'eurodiputat, ja que és una inmoralitat els diners que s'enbutxacarà cada mes, només per asseure's al Parlament Europeu? (Vegeu el meu article: “Carpe diem” i l'austeritat de la Unió Europea, del 30 de maig). O potser són diferents els diners a la “pàtria” de CiU, que a la “pàtria” de Pablo Iglesias? Aquest aprenent de demagog, té com a “pàtria”, els diners del demés o sigui dels nostres.
Com hem de creure en un tipus que el seu partit ha sigut creat i subvencionat per els directius del canal de televisió, La Sexta? Subvenció que surt dels mateixos bancs que subvencionen CiU, i no essent aquests bancs administrats precissament per gent d'esquerres, el Pablo Iglesias dels nassos els accepta com el partit que li fa venir “urticària”.
Com puc defensar un partit, que té la barra de posar tercer de la llista a les eleccions europees, el Jiménez Villarejo, que a l'octubre de 2012 signà, amb un centenar de professionals, un manifest a favor d'una Espanya federal i contra la independència de Catalunya.? L'egocèntric Pablo Iglesias es creu un salvador de tots nosaltres, però hauria de comptar fins a deu abans de parlar, i dir clar i català que defensa la unitat d'Espanya.
Paso d'escoltar i llegir aquest demagog, que es vol ficar on no el demanen. Que ens deixi fer a nosaltres. Dirà que està d'acord amb el nostre procés cap a la independència, però quan arribi el moment dirà el mateix que diu el PP i PSOE. Per això té el Jiménez Villarejo per què l'alliçoni quan arribi el moment. I d'aquí a deu anys si encara existeix Podemos, amb el Pablo Iglesias al davant (circunstància que poso en dubte), encara parlarà de canvi doncs tot seguirà igual, i tindrà el cos tot vermell de tant rascar-se ja que l'urticària que haurà agafat en aquests deu anys, l'haurà deixat fet un nyap.
Deia Séneca: “No ens atrevim a moltes coses perquè són difícils, però són difícils perquè no ens atrevim a fer-les”
Tots sabem que aquest atreviment del qual parla Séneca, mai l'exercirà el PP, ni el PSOE-PSC, ni Podemos, i molt menys Ciutadans i altres partits immobilistes que existeixen. Per ells ja els hi està bé el “statu quo” establert.
A casa nostra tenim els “cagadubtes” de sempre: CiU, Iniciativa i CUP, que s'apuntaran al canvi segons convingui als seus interessos.
Els únics que tenen clar el canvi que necessitem són: com a partit, la gent d'Esquerra Republicana de Catalunya amb Junqueras al davant; com a associació civil, l'Assemblea Nacional de Catalunya amb la Carme Forcadell davant el timó; i com entitat al servei del país, Omnium Cultural amb la seva presidenta Muriel Casals.
ERC, ANC i OMNIUM sí que s'atreveixen a fer les coses difícils, de les quals parla Séneca.
I demanaria aquestes tres entitats i aquestes tres persones que anessin per feina, perquè un ja té certa edat i voldria morir-me en un país lliure. Quin goig seria, morir-se en una CATALUNYA INDEPENDENT i SOBIRANA!
