Si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix.
Hi ha dues coses infinites: l’Univers i l’estupidesa humana. I de l’Univers no n’estic segur.
Albert Einstein
Estic preocupat. Molt preocupat. L’anunci nadalenc del pacte català per al pacte amb Espanya, basat en la idea de “seguir-nos carregant de raons” (Puigdemont redixit), coincideix amb els torrons, i la cosa crec que ha de ser perillosa per a la salut amb tant d’empatx de torrons i raons, i més tenint en compte els anys que porten els catalans dient que acumulen raons. Temo que aquestes festes polítics i poble català hagin d’ingressar a la UVI amb tant d’empatx torroner i enraonat. En fi. Quin és el límit d’acumulació de raons dels catalans després de cinc anys de dir que acumulen raons? Aquest és un misteri més difícil de resoldre que el de la Trinitat. I per quina raó insisteixen els catalans a demanar permís per anar a pixar a qui consideren el seu amo? No ho sé i no responc, perquè les raons per actuar a la vida ja les té un mateix, no cal exposar-les als altres perquè te les aprovin i et donin permís per actuar. Insistir a explicar als altres per quines raons tenim necessitat d’anar al lavabo seria d’esclaus si no fos que en el cas dels catalans és, a més, d’imbècils, en ser l’esclavitud catalana en el fons voluntària, absurda, innecessària, imbècil. Imbècils.
Aquesta colla de polítics ridículs que tenen els catalans, i que anomenar-los polítics suposa ja no una exageració sinó directament un desprestigi, un escarni del terme, són el producte del que voten els catalans elecció rere elecció. Punt final. No és veritat, doncs, que la classe política de galifardeus catalans no estigui a l’altura del poble, tal com no es cansa idiotament de repetir el poble català, però també els polítics mateixos, que si ho diuen és pel cinisme que suposa saber que tirant-se pedres a sobre aconsegueixen que el poble ruc se senti cofoi i, doncs, conformat, un conformisme que els fa continuar votant eternament la colla de polítics que els dóna la raó i als quals voten justament perquè els dóna la raó, és a dir; perquè essencialment no hi ha cap ni mitja diferència entre la merdosa qualitat dels polítics catalans i el poble a qui representen.
Ara la nova pastanaga es diu “exigir un pacte a Espanya per a un referèndum”. La cosa, a més d’esgotadora en extrem, és ridícula, vergonyant, d’una vergonya de traca i mocador, començant per l’oxímoron que suposa parlar d’exigència i pacte en la mateixa frase, atès que un pacte no s’exigeix perquè és justament el contrari d’una exigència. Un pacte es produeix justament perquè 1) No hi ha cap exigència prèvia per a la celebració mateixa del pacte, i 2) les dues parts han de trobar-se en igualtat de condicions. Això, en el cas Catalunya-Espanya no és així, ans al contrari. L’interès que tenen els catalans perquè es produeixi aquest pacte és per poder trobar-se en les condicions necessàries perquè es pugui produir un futur pacte real amb Espanya, és a dir producte d’una relació entre iguals. Clar i ras: els catalans no estan en posició de pactar amb l’altra part, però tanmateix pretenen pactar amb l’altra part per poder estar en condicions de poder pactar amb l’altra part. Sensacional. L’absurdidat del bucle és tan evident com idiota. Doncs bé, a això juguen ara els catalans processistes. Però no passa res. Ja fa temps que els quatre gats independentistes tenim clar que amb aquest poble no hi ha res a fer.
Resulta que l’altra part, Espanya, com és natural no té cap interès a pactar res amb Catalunya perquè no en té cap necessitat, i en canvi la part que no està en condicions de pactar li “exigeix” un pacte. Uf. És el ridícul del gos petaner quan borda, amb la diferència que ara el ridícul és encara major perquè el gos petaner, per fer-se creïble, s’ha vestit de gala tot solemnitzant l’”exigència”. Però això no és tot, ni molt menys. El més bèstia és que el ridícul no el fan només davant d’Espanya, sinó que la cosa s’accentua pel fet que en realitat la comèdia va adreçada als mateixos catalans, als quals, per fer creïble “l’exigència”, la classe política catalana vesteix l’assumpte de solemnitat, com si realment Catalunya fos un estat i, doncs, tingués poder, cosa molt curiosa, perquè si fos així no “exigirien” a Espanya cap pacte justament sobre la llibertat dels catalans. La cosa, però, no deixa de ser divertida de tan patètica. En primer lloc perquè ara es veu que no es tracta de fer la independència, sinó d’organitzar un referèndum per a la independència i a sobre amb el vist-i-plau de l’alcaide espanyol, a qui per acabar-ho d’adobar se li donen lliçons de com s’han de fer les coses democràticament, en una ridícula demostració de victimisme i superioritat moral sense precedents. “No és bo que es judicialitzi la política”, ha advertit Puigdemont a l’Estat espanyol. Que bonic. Llàstima que s’oblidi d’aclarir per a qui no és bo judicialitzar la política, perquè per als espanyols queda clar que és boníssim. En segon lloc perquè òbviament Espanya ha dit milions de vegades per activa i per passiva que no pensa pactar res amb Catalunya que tingui a veure amb la sagrada Unidad Nacional. Per què ara, doncs, haurien d’atendre les “exigències” catalanes, i més quan se’ls planteja d’aquesta manera “exigent”? Per cap raó, naturalment, perquè les exigències polítiques catalanes de fireta estan fetes de cara a la galeria catalana que, com més solemne veu l’acte i les paraules buides i la gestualitat buida de pa sucat amb oli dels seus polítics, més té la sensació que la cosa va de debò. En realitat, però, tots juguen com sempre al solitari, perquè més enllà del maquillatge de la solemnitat catalana, en matèria de poder el Palau de la Generalitat i els seus electes no tenen més importància que el Parlament de Múrcia o el de Cantàbria. En saben alguna cosa, els catalans, de la solemnitat murciana o càntabra? Doncs farien bé d’interessar-s’hi, més que res perquè serien els seus germans bessons en importància si no fos que ni Múrcia ni Cantàbria no són humiliades ni tractades com una colònia. I afegeixo: Múrcia i Cantabria no només no són humiliades en tant que territori espanyol, sinó que a sobre no tenen cap necessitat ni temptació d’humiliar-se a si mateixes idiotament com fan els catalans.
Corregiu-me si m’equivoco. Les eleccions del 27-S del 2015 es van celebrar perquè se’ns va dir que, com que no ens “deixaven” fer un referèndum i per tant no ens podíem comptar en vots, les eleccions serien plebiscitàries, és a dir, ens comptaríem en escons. Doncs bé, l’independentisme va guanyar en escons i de l’aplicació pràctica del plebiscit no se n’ha cantat ni gall ni gallina més enllà de parlar de full de ruta, que és com dir el sexe dels àngels. Al contrari. La mateixa nit electoral els partits autoanomenats independentistes mateixos ja ens van dir que l’independentisme no sumava prou perquè no havia guanyat en… vots! I el plebiscit?! En fi. Els trilers de la Rambla són molt millors, no hi ha dubte. Però res, no hi ha més cec que qui no hi vol veure, i el català mitjà vol ser enganyat. Doncs bé, si el 27-S de fa un any se’ns va dir que fèiem eleccions perquè no se’ns “deixava” fer un referèndum, resulta que un any després la gran idea és fer… tatxaaaan!… un referèndum…i pactat… amb qui… no ens “deixava” fer fa un any… un referèndum! Hòstia, hòstia santa. Per treure’s el barret, amb els catalans.
El pacte recent català per pactar amb Espanya (!?) no és només un brindis al sol anunciat que, a més, deixa a les clares la mentida del suposat full de ruta, altrament la intenció de referèndum pactat amb Espanya l’hauríem sabut des del primer moment, quan s’hauria posat sobre la taula el suposat full de ruta. El pacte català per pactar amb Espanya és l’enèsima partida de cartes al solitari fent-se trampes, i com que cada partida va fent més i més pudor, per airejar la pudor els polítics no tenen més remei que anar cada vegada afegint més i més perfum de solemnitat per fer la cosa creïble als ulls i cervellets crèduls catalans. El pacte recent català per pactar amb Espanya és un pacte de consum intern català per anar entabanant els catalans a costa d’anar fent el ridícul internacional, però cap problema: heu vist mai un voltor amb sentit del ridícul? Els catalans, sempre tan fàcils d’entabanar perquè volen ser entabanats perquè, amb el cervell trinxat, no conceben altra cosa que l’entabanament, la dilació, la perpetuïtat del seu empresonament nacional. El pacte català per pactar amb Espanya és continuar marejant la perdiu, un pacte entre uns polítics catalans mediocres i porucs i vividors de la cosa pública autonòmica espanyola que no pensen fer mai la independència, però que diuen ser independentistes per poder continuar vivint de la cosa pública autonòmica espanyola, i uns polítics catalans obertament botiflers o colons directament que no tenen cap ni mitja intenció de complir aquest pacte, però que l’han signat perquè saben que no els caldrà trair-lo, conscients que els seus a Madrid ja s’encarregaran de fulminar-lo. El pacte dels catalans per pactar amb Espanya és mort en néixer i tothom sap que és mort perquè està dissenyat per donar sensació no només de moviment i determinació, sinó que la cosa ja està feta per la mera solemnitat amb què s’expressa. L’estètica, altre cop l’estètica que tant enlluerna els catalans. El pacte dels catalans per pactar amb Espanya equival a creure’s que un no té càncer perquè simplement està determinat a dir que no té càncer. El pacte dels catalans per pactar amb Espanya sóc jo disfressat de dimoni representant Els Pastorets al menjador de casa meva.
Catalunya no aconseguirà mai de la vida la independència mentre pretengui aconseguir-la amb els mateixos actors i partits que l‘han impedit des de sempre. Catalunya no aconseguirà mai de la vida la independència mentre el poble que ha engendrat aquesta classe política sigui el mateix que els ha votat i els continua votant. Catalunya no aconseguirà mai de la vida la independència mentre partits com SI o Rcat quedin fora del parlament per decisió del poble que diu voler la independència, i a sobre jo no senti la més mínima reclamació del poble perquè aquesta mena de partits tornin i siguin imprescindibles al parlament català. Catalunya no aconseguirà mai de la vida la independència mentre els polítics catalans coneguin tan bé el seu poble, i doncs, facin les coses tan en conseqüència, tan ben fetes com les han fet sempre. Doncs res. Bones Festes. O no.
