El pacte ja està fet

Sembla que el pacte entre el PSOE i ERC està tancat. Ho ha dit el mateix Pedro Sánchez, cosa que ha enervat els republicans, però això no farà que el camí es torci. En plena jornada de celebració de la Constitució Espanyola, que es celebra poc i que cada vegada rep més pals, ens podríem trobar amb una investidura propera amb una ERC que es suposa que ha d’haver tret quelcom dels socialistes, sinó, no s’entendrà l’acord. De fet, tant JxC com la CUP i al darrere els partits i grups extraparlamentaris, estan esperant ansiosos l’anunci d’aquest acord per llençar-se sobre la presa republicana, i erosionar-la al màxim abans de convocar noves eleccions a Catalunya, que tothom creu que seran l’any vinent. JxC ha fet la pantomima de reunir-se amb el PSOE i després ha sortit dient que ha anat bé, i que votaran ‘no’. Per tant, la trobada era simplement per marcar paquet. Pel que fa la CUP, òbviament, ni tant sols s’han plantejar reunir-se amb ningú.

Es donen circumstàncies especials estranyes, si aixequem la mirada més enllà de l’existència de presos polítics a l’Estat espanyol. El PSOE negocia amb un partit, ERC, que és el govern català, però que no el lidera (per pocs vots, tot s’ha de dir). I el partit majoritari de govern (al Parlament encara que ja no ho sembli segueix essent Cs), JxC, és qui té el poder de pitjar el botó vermell de convocatòria d’eleccions. De fet ERC també el té, però si les volgués convocar, hauria de forçar un trencament de govern que no s’entendria. Per tant, ens trobem que un partit que no és el líder a Catalunya, negocia un pacte que també posa o hauria de posar les bases d’un acord amb el govern català, que comanda l’altre partit del govern català que no té presència a les negociacions i que té un president, Torra, vetat per la part espanyola, per hooligan.

L’altre element novedós o especial per estrany d’aquestes negociacions és que s’estan duent a terme des del secretisme. Com ja saben, les ‘millors’ negociacions, com també els millors enganys, es tramen sense la presència dels focus mediàtics. Això per si sol ens sembla una cosa apresa de tot aquest procés. Quan Artur Mas havia de negociar quelcom amb ERC, CUP o fins i tot ICV, les úniques vegades que se’n sortia era quan apartava el focus mediàtic de la taula de negociació. Cal escoltar-se el poble, però cal saber negociar si realment es vol negociar. ERC sembla haver après això, i fa dies que fa via, sense que ningú sàpiga el què. I potser quan es segelli l’acord tampoc s’explicarà.

Allò que n’extregui ERC, sigui o i ens faci avançar, o sigui un engany i ens faci recular, segurament s’anirà sabent a poc a poc (o no). En qualsevol cas, s’hauran posat les bases o el fonament d’una negociació (o tampoc) entre governs. La dificultat afegida de tot això és que ni PSOE ni ERC podran vendre massa res perquè les respectives parròquies i adversaris també estan, com dèiem abans, esperant amb el ganivet afilat. Una altra de les coses que ha variat, però, respecte a anys anteriors, és que sembla ser que a Esquerra Republicana això se li comença a en fotre. I potser aquí és un es veu més la mà de Junqueras des de la presó. Des de finals de 2017, ERC ha anat fent un gir que l’ha allunyada del simbolisme estèril, i també ha restat epicitat (potser massa) en les seves accions. Els republicans han interpretat com a lliçó que per obtenir un resultat diferent al de 2017 (repressió, presó, 155…), calia fer coses diferents, i que potser això implicava mètodes diferents. La gran pregunta que tothom es fa és si això realment és per avançar en el procés independentista, o per solidificar-se al capdavant de les enquestes. Bo i entenent que sempre hi haurà una mica de tot, seria desconcertant pensar en només un interès electoral. De ser així no s’haguéssin plantejat negociar mai amb el PSOE, i Joan Tardà portaria dos anys sense dir res públicament.