Algunes veus es sorprenen quan encara hi ha qui de Catalunya estant defensa la possibilitat d'un estat independent desarmat, sense Forces Armades. Si analitzem la qüestió amb cura, té la seva lògica. El motiu és molt senzill: l'espanyolisme no té cap argument per a convèncer els catalans de romandre dins d'Espanya. Cap ni un. Si en tingués, ja els hauria desplegat, però fins ara solament ha estat capaç de menysprear i amenaçar, mai d'intentar seduir. Això no vol dir però que es resigni a perdre la seva més important colònia, no cal tenir un màster en finances per a entendre que Madrid està abocat a la fallida.
Quina és doncs l'estratègia espanyolista? Molt senzill: presentar als ulls del món un estat català independent com a reducte de terroristes i forat negre dintre de les estructures euro-atlàntiques de defensa. Mirar d'espantar les capitals del nostre entorn, aprofitant les relacions cada cop més tenses amb Rússia, la creixent amenaça terrorista, i la difícil situació a regions com l'Orient Mitjà i l'Indo-Pacífic. És evident que cap estat pot permetre's el luxe d'acceptar un santuari d'aquesta mena, menys encara en la situació actual.
Fins aquí no hi ha res que ens hagi de sorprendre, Espanya és així, mira de sobreviure mantenint el domini sobre Catalunya, i està disposada a fer tot el que calgui, sense escrúpols morals de cap mena. Així actuen els estats, no ens trobem davant de cap particularitat.
El que ens ha de preocupar, però, és que del catalanisme estant hi hagi qui faci el joc a Espanya. Parlem d'aquells que malgrat presumir d'independentistes proclamen al món que la Catalunya estat no tindrà forces armades. Aquestes veus col·laboren objectivament amb Madrid, donant credibilitat a la propaganda espanyola. Al cap i a la fi, un diplomàtic o un oficial francès poden sospitar que Espanya exagera quan afirma que Catalunya és un niu de pacifistes i que si assolís la independència amenaçaria la seguretat nacional francesa, però quan escolta dels catalans mateixos que no estan disposats a vestir un uniforme i agafar un fusell, arriba a la conclusió que realment és així.
Els catalans ja hem decidit recuperar la llibertat. Hem creuat el Rubicó i ja no hi ha marxa enrere. A partir d'ara, tot el que fem o diem ha d'anar encaminat a assolir la plena sobirania i assolir el reconeixement internacional. Tot. Sense cap excepció.
Per tant, cal deixar enrere dubtes passats, i utopies superficialment atractives, i entendre que un estat, per sobre de tot, són unes Forces Armades, i que aquest estat té deures i obligacions no solament envers la seva població, ans en relació als seus socis i aliats. Ha arribat l'hora d'entendre que ningú no reconeixerà l'estat català si considera que aquest no farà, pel cap baix, una aportació a la seguretat col·lectiva igual a la que duu a terme actualment el Regne d'Espanya. Tinguem en compte que no és pas un llistó massa elevat, de fet Madrid a les maniobres BALTOPS ni hi és ni se l'espera, Kíev no ha rebut cap instructor espanyol, i per a Londres Espanya és un enemic més que no pas un aliat. Ara, tinguem també en compte que a Espanya hi ha instal·lacions que acullen tropes i actius nord-americans, com Rota i Morón, que aporta tropes a diferents operacions de manteniment de la pau (per exemple al Líban), i que participa també a altres activitats de l'OTAN. En definitiva, Espanya no és que sigui precisament una potència capdavantera pel que fa a la seguretat col·lectiva, però alguna cosa fa, i per tant els seus socis i aliats abans de reconèixer la Catalunya independent es voldran assegurar que nosaltres farem si més no el mateix. Naturalment l'estat català ho farà tot més bé que el decadent règim espanyol, també en seguretat i defensa, però això ho hem d'explicar a l'estranger. És més, a París, Londres, i Washington, els és igual si la Catalunya independent té millors hospitals o biblioteques que Espanya, el que volen saber és si les nostres Forces Armades seran millors.
Qualsevol auto-denominat catalanista que vagi pel món explicant que no volem tenir exèrcit, forma part de la cinquena columna espanyolista. En aquest sentit mereix menys respecte que la persona que legítimament consideri que hem de continuar a Espanya. Amb la segona hi podem estar en desacord, però no la podem acusar d'apunyalar-nos per l'esquena.
En aquests moments el pacifisme no és res més que la darrera línia de defensa de l'espanyolisme. La seva darrera i única esperança. No en té cap altra. És l'únic argument que té la diplomàcia espanyola per a convèncer altres països que no ens reconeguin. Per a alliberar-nos d'Espanya, per a recuperar la independència, per a ser reconeguts per la resta d'estats independents, hem de destruir el pacifisme, i deixar clar als ulls del món que ho hem fet. Actuant d'aquesta manera haurem acabat amb l'únic argument d'Espanya, haurem deixat sense cap argument els diplomàtics espanyols. Deixem clar que complirem amb el nostre deure, parlem de seguretat i defensa amb plena normalitat, i comencem a planificar les Forces Armades del nou estat. Ens hi juguem el reconeixement internacional.
Àlex Calvo és autor, entre d'altres, de “State Succession and the NPT: The Case of Catalonia”, a H. Chalmer (Editor), The UK PONI Papers: A Collection of Papers Presented at or Submitted to the UK Project on Nuclear Issues (UK PONI), UK Project on Nuclear Issues, June 2014, p. 9, disponible a https://www.rusi.org/downloads/assets/UK_PONI_Papers_-_2014.pdf
