Europa està una mica malalta; però en d'altres continents és molt pitjor, inclosos els Estats Units. Això no vol dir que l'idea d'Europa no hagi de millorar molt. No hi ha dubte que el 30% de vots obtinguts,a la primera volta de les regionals franceses, per Marine Le Pen és un símptoma que les classe populars franceses i -per extensió jo diria que també les europees- no entenen ni accepten una globalització molt malgirbada que ens aboca a un model econòmic de molt baix nivell que és un desastre en majúscules.
De fet, fa unes setmanes la premsa francòfona feia alguns comentaris argumentant que aquest veritable “Tsunami” polític a favor de Marine Le Pen i el Front Nacional, és un vot de protesta, però no pas d'extrema dreta, sinó d'esquerres: és una interpretació lliure de la qual no hi estic d’acord del tot. També he llegit al setmanari de centredreta l’Express que Marine Le Pen seria, representaria una mena de “extrema dreta caviar” No ho sé, però el que queda clar que és aquest és un vot, no només a l’Estat francès sinó al conjunt de la UE, contra la globalització desordenada que patim a tota Europa, també a casa nostra, i contra un model econòmic i social molt “low-cost” imposat “des dalt de tot”; és a dir, des d’unes instàncies no polítiques. I el pitjor de tot és que aquest poder ocult no té cap legitimitat política ni ciutadana. Es passa per l’entrecuix la concepció clàssica de la democràcia.
En síntesi, el problema social i polític de la UE, en uns llocs molt més que en d’altres, és l’atur, la precarietat laboral i l’emergència d’una classe social -que abans podia ser de classe mitjana baixa- que avui en dia ha esdevingut un veritable “lumpen-proletariat” (una mena de subproletariat postindustrial), però sense cap mena de consciència social i, alhora, molt despolititzada; que es troba atrapada en una societat europea postmodernista del segle XXI, cada cop més líquida, més injusta i més manipuladora.
