Fa poc es publicava la notícia que el 75% del menjar que se servia en els menjadors públics (escolars, sanitaris, residències de gent gran, cantines de funcionaris, etc.) de Copenhaguen era orgànica. Aliments naturals sense additius i obtinguts amb tècniques respectuoses amb el medi ambient. D’aquí tres anys l’objectiu serà arribar al 90%.
Personalment ja vaig quedar sorprès fa anys quan vaig viatjar a Dinamarca de l’oferta majoritària que es trobava als supermercats d’aliments ecològics. Dinamarca i altres països nòrdics han fet una bandera dels temes ambientals. I això té una primera conseqüència: la millora de la salut de la seva ciutadania i la contribució a la sostenibilitat del planeta. Però hi ha una segona derivada que es contempla poc, però té gran importància.
Aquest rigor ambientalista que condiciona tant el comportament del consumidor com a voltes els filtres duaners, fa que la majoria d’aliments, especialment transformats que hi hagi als supermercats danesos siguin danesos. L’ecologisme ha estat, també, un instrument subtil de proteccionisme i de promoció de l’agricultura, la ramaderia i l’agroindústria de proximitat. La potent Federació de cooperatives daneses està totalment en sintonia amb aquesta política.
Llavors, potser, ens hauríem de preguntar per què aquí no estem avançant en aquesta direcció. I no s’hi val a argumentar les misèries pressupostàries dels menjadors públics. Estic convençut que quan les AMPAS i els col•lectius de funcionaris i usuaris de la sanitat exigissin un menjar de proximitat i ecològic, es trobarien fórmules de proveïment directe des del món cooperatiu o de l’empresa agroramadera catalana que afinarien preus, sempre i quan es garantissin una certa continuïtat en el mercat.
A dins del mateix àmbit agroalimentari hi ha una altra notícia de la que es parla molt darrerament. Segons la FAO un terç dels aliments produïts al món cada any per consum humà, o 1,3 mil milions de tones aproximadament, es perd o es malgasta. Els països industrials i els països en desenvolupament perden aproximadament la mateixa quantitat d'aliments, 670 milions i 630 milions de tones, respectivament.
Cada any, els consumidors en els països rics desaprofiten el menjar gairebé tant (222 milions de tones) com la producció alimentària neta de l'Àfrica subsahariana (230 milions de tones). Les fruites i hortalisses, arrels i tubercles tenen el major alt desaprofitament. La quantitat total d'aliment perdut o malgastat cada any equival a més de la meitat de la producció mundial de cereals (2,3 milions de tones en 2009-2010).
Les pèrdues es produeixen al llarg de la cadena. En el moment de la collita, en l’emmagatzemament intermedi fins al moment del consum. El què ens toca més de prop com a consumidors són les dates de caducitat, absolutament abusives que haurien de permetre en uns marges estudiats fer arribar aquest productes perfectament saludables però fora de termini a les col•lectivitats amb més problemes de compra. O l’educació familiar – ara que s’insisteix tant en els envasos- sobre la gestió dels aliments, la creativitat culinària tant pròpia de les tradicions d’èpoques de restriccions.
D’on han sortit plats que ara cotitzen en les cuines professionals: calçots, trinxats, coques de recapte, o fins i tot arrossos, fórmules de reciclatge de sobrants o rebutjos. Ara mateix amb tanta misèria, els bancs d’aliments estan fent una funció social. Però potser hauríem de fer un pas més i demanar algun tipus de prestació social als qui accedeixen a aquests aliments. Com a emergència és correcte, però instaurar la sopa boba per sempre no és bo com a teràpia social.
Finalment, tercera notícia. Vaig veure com el Consell del Baix Llobregat organitzava un curs per hortolans per posar en valor les terres del Delta. En moments amb un atur paorós que una part de la gent s’animi a cultivar un hortet sigui a pagès, periurbà o urbà és molt interessant. Alguns d’ells, els més espavilats poden fins i tot esdevenir futurs proveïdors d’aquells centres públics que apostessin pel producte de proximitat i orgànic.
D’altres, potser, els serviria simplement d’hort de subsistència per evitar anar a la sopa boba i teràpia positiva per sortir de les depressions que ensorren molts cops a les persones aturades. Seria bo que tots els erms urbans i periurbans que gaudissin de les condicions d’abastament d’aigua adequat es posessin a produir. Encara que fos per emular a l’Avi, amb la caseta desnonada o hipotecada i l’hortet.
http://www.economiadigital.es/cat/notices/2013/01/el_nostre_pa_de_cada_dia_38380.php
