El model social de CiU no allibera. Al revés, genera sofriment

Que el President Mas hagi fet el pas d’enterrar l’autonomisme té, sens dubte, una transcendència històrica que, a hores d’ara, fins i tot costa de copsar-ne la intensitat. Nacionalment, el catalanisme polític -ideològicament plural com la mateixa societat- té encarat l’objectiu en l’exercici del Dret a Decidir, la qual cosa comportarà que, d’una manera o altra, totes les seves potes acabin confluint-t’hi. Nacionalistes, federalistes, sobiranistes i independentistes, cadascú amb els seus objectius, cultura i llasts, hi convergirem en la propera legislatura.
Els republicans ens atribuïm una bona part de l’èxit en la mesura que, malgrat totes les dificultats i errors, hem actuat de manera perseverant com a catalitzadors del procés: des de la no legitimació de la Constitució espanyola fins a l’assoliment de la victòria ideològica de fer arrelar en l’imaginari de la ciutadania la realitat de l’espoli fiscal, bo i passant per la “normalització” de l’independentisme a través dels anys de governs Tripartits.
Sembla, doncs, que el conjunt del catalanisme ha embastat els mínims necessaris que ens permetran actuar de la mateixa manera que s’ha esdevingut en altres processos arreu, en el quals ha estat imprescindible en un moment determinat un “pacte nacional” per executar el tram final del procés.
No obstant, això no ho és tot. A la pràctica, queda per respondre com s’acumulen les forces necessàries per reeixir (existeixen centenars de milers de conciutadans indecisos que volen escoltar o fins i tot desitgen ser convençuts de la imprescindibilitat de la independència per no haver d’hipotecar dues o tres generacions de catalans). Queda per dilucidar qui du la batuta del procés (o, si més no, si no la du de forma exclusiva) i, finalment, desconeixem quina serà la correlació de forces que en resultarà l’endemà de la victòria.
Com a republicans d’ideologia esquerrana, ens pertoca ser la palanca per prioritzar més la urgència a frenar la dualització de la nostra societat arran del desballestament de l’estat del benestar, a impedir la consolidació de la cultura de la precarietat salarial i contractual per subministrar mà d’obra de maquila per a un model productiu incapaç de globalitzar-se, i a guanyar la guerra que ens han declarat transferint el capital públic a l’àmbit privat. En definitiva, tal com feren els nostres avantpassats republicans, convertir en ideal la superació del sofriment que genera l’explotació.
En conseqüència, les esquerres sobiranistes –i ERC principalment- hem de ser la punta de llança de la contestació a la depredació de l’estat del benestar i del descontentament popular per la manca de perspectives econòmiques.
I ja hi som: a les portes de la campanya electoral, claredat i pedagogia encaminada a debatre amb la societat com l’estat propi (la República catalana) té l’interès de possibilitar-nos un marc des d’on socialitzar millor la riquesa, garantir la viabilitat econòmica del país i impedir que la societat postcrisi dugui l’adn de la descohesió i del campi-qui-pugui.
Si les esquerres sobiranistes ens guanyem una posició de força en el proper Parlament, no només assegurarem l’acceleració del procés, sinó que tindrem l’oportunitat de deixar-hi l’empremta des del moment 0 del nou Estat d’ Europa.
Per això, benvingut el pacte nacional en tot el que calgui. Però només en tot el que calgui, perquè el model social, econòmic del republicanisme no és el mateix que el del President Mas. Al contrari, el seu model genera sofriment.