El miracle dels Germans Badia

Diuen que els homes providencials són els únics que poden fer miracles polítics. En un país sovint tan caïnita com el nostre sembla que ni això pugui ser possible. Però el passat dijous 28 d’abril el miracle va esdevenir-se. I ho va ser en el marc just de l’homenatge nacional en motiu del 75 aniversari de l’assassinat dels germans Miquel i Josep Badia, esdevingut un tràgic i llunyà 1936.
 
Potser els mítics Badia no tinguin propietats taumatúrgiques però, amb l’agreujant d’estar en plena època electoral, veure un acte impulsat per l’Associació Germans Badia on s’hi adhereixin col·lectivament les principals organitzacions juvenils del catalanisme parlamentari com són les JERC i la JNC, no és un fet habitual.
 
I si a sobre hi afegim que entre les adhesions individuals s’hi trobaven destacats militants d’ERC, SI, CDC, UDC, CUP, RCAT, DC, UNC, FNC, CA, EC, NS, etc. I que tot l’acte es va desenvolupar en un clima de respecte i cordialitat màxima, no és cap miratge afirmar que l’independentisme està altament fragmentat però que en les grans ocasions sap col·laborar i deixar de banda les diferències en pro del bé comú. Al mateix temps, es feia públic un manifest on 80 intel·lectuals i polítics reclamaven que l’ajuntament de Barcelona dediqués als Germans Badia un carrer o plaça durant la propera legislatura.
 
En el mateix lloc del seu assassinat es va fer una emotiva ofrena floral, executada marcialment per uns joves vestits amb l’uniforme dels escamots de les JEREC, que va comptar amb els parlaments del professor Fermí Rubiralta -autor de la imprescindible biografia Miquel Badia: vida i mort d’un líder separatista, editada amb el suport de la Fundació Josep Irla- i de Martí Torrent, l’històric militant d’Estat Català que durant la Segona Guerra Mundial va muntar a Barcelona una xarxa d’informació al servei dels aliats. Seguint les seves paraules, al seu costat hi havia Bonaventura Niubó, membre de Nosaltres Sols durant la República, i Robert Surroca, veterà del Front Nacional de Catalunya, entre d’altres venerables personalitats.
 
Després va tenir lloc un concorregut sopar d’homenatge que va culminar amb una magistral intervenció del mateix Dr. Rubiralta, on va posar de relleu la gran personalitat política dels Badia, que no solament no eren feixistes sinó que estaven totalment compromesos amb la democràcia i les esquerres. Que si Miquel Badia va perseguir pistolers de la FAI, ho va fer en tant que delinqüents, no per anarquistes. Que va combatre tan bé el crim organitzat que va rebre el reconeixement i l’afecte de gran part de la massa social catalana. Que durant el seu mandat al davant de la Comissaria General d’Ordre Públic de la Generalitat va millorar les condicions de les cel·les i el tracte als detinguts. Que va viatjar a Londres i París per estructurar el model policial català amb l’eficàcia i la professionalitat de la Gendarmerie i Scotland Yard. Que el seu enterrament va ser una de les manifestacions de dol popular més gran que s’han viscut a Barcelona. Que el seu exemple a servit de llum i guia a innumerables generacions de joves catalans.
 
Tot havia sortit rodó. Els Badia, en el record del seu martiri, havien aconseguit crear un clima de comunió patriòtica de ben segur els hagués plagut sentir. La recuperació de la seva figura, neta ja d’acusacions infundades i rumors malintencionats amb que els enemics de Catalunya van voler enterrar-los, tornava a emergir impol·luta tres quarts de segle després. La vida d’heroi de Miquel Badia, atzarosa fins al límit, la seva personalitat seductora amb una mort prematura i violenta als 30 anys d’edat, oferia la possibilitat d’una recordança pública i transversal que hagués estat a l’alçada de la noblesa dels seus ideals i la fermesa del seu caràcter.
 
Però de la mateixa manera que aquest país nostre ha donat homes i dones excepcionals que no han dubtat en sacrificar llurs vides per honorables causes, també ha parit individus grisos d’esperit mesquí. Personatges malvats que per enveja són capaços de pensar, dir o fer les coses més infames. Ni que siguin contra el seu poble, ni que sigui contra la seva gent. La mateixa enveja contra la qual ens advertia el genial Antoni Gaudí: “Catalunya té l’escardot de l’enveja. Això no la deixa surar, com passa amb alguns pobles mediterranis, que són manats per d’altres menys dotats, però més units.”
 
I així, mentre tothom es felicitava per l’èxit de l’acte, una “piulada” de Twitter esquerdava l’harmonia. Ni un ocell de mal averany hagués desafinat tant. Una piulada que va sonar com una putada:
 
“Un grup ha homenatjat els germans Badia i els feixistitzants Escamots. És com homenatjar les Patrulles de Control. Una colla d’assassins.”
 
Aquest cop l’ofensa no venia de les direccions habituals: l’espanyolisme, l’anarquisme o l’extrema esquerra més tronada. El signava un presumpte historiador de nom Agustí Colomines, director de la Fundació CatDem, vinculada a Convergència i implicada en l’escàndol del Cas Palau. Algú que el coneix diu que no en fem gaire cas, que des que el delinqüent Fèlix Millet ja no finança la fundació està molt nerviós, que si és un amargat…
 
Potser si aquest raconer s’hagués retractat o hagués demanat excuses per la seva infàmia aquest article hagués tingut un altre caire. Però es pot callar davant un insult tan gran? Almenys Justo Bueno, el jefe dels pistolers que va assassinar els Germans Badia, va disparar de cara. Colomines ho ha fet a traïció.
 
“Piulant” pel Twitter ha disparat la pitjor de les bales, que no són les que t’arrabassen la vida sinó les que volen acabar amb la teva memòria, amb el teu bon nom. Les que et priven de l’existència espiritual, del positiu record guanyat pels teus actes al món, de la dignitat immortal. Són especialment perilloses perquè es poden disparar des d’una infinita distància –la d’en Colomines ha impactat a 75 anys vista- sense necessitat d’armes ni de munició convencional. I així com per brandar una pistola o fusell es necessita cert grau de valentia, per disparar aquestes només et cal ser el més covard.
 
Sortosament no sóc l’únic que ha aixecat la veu contra aquest insidiós que en bonhomia i patriotisme no arriba ni a la sola de les sabates a cap dels malaguanyats Germans. El periodista Jaume Clotet ja el va respondre en l’excel·lent article Miquel Badia, mite i realitat.
 
També implícitament l’han contestat el rigor d’un Fermí Rubiralta (autor del citat llibre), de Josep M. Solé i Sabaté (prologuista) o d’un Francesc Xavier Hernàndez Cardona, entre d’altres estudiosos que han avalat amb les seves investigacions la justa importància dels Germans Badia.
 
El director de la CatDem ha “piulat”, o mogut pel desconeixement –amb la qual cosa es demostraria la seva mediocritat com historiador- o bé per pura mala intenció. Personalment em temo que estem davant el segon cas.
 
No és res nou que alguns individus amb grans pretensions públiques es frustren quan són conscients de les seves pròpies limitacions. I si amb el temps, ells mateixos se n’adonen que aquestes limitacions no solament no es corregeixen sinó que s’agreugen, aquella frustració dóna lloc a un agre ressentiment. Que aquesta amargor derivi en odi només hi va un pas. Aquest fet, tan humà i natural entre tots els col·lectius, s’empitjora encara més en un àmbit per desgràcia tan moralment corcat com és el del nacionalisme català.
 
Així, per exemple, un Colomines necessitaria viure unes trenta vides per acostar-se a la glòria que Miquel Badia va guanyar-se en només 30 anys. És clar que ser com un Badia requeriria altes dosis d’empenta i coratge, atractiu i seducció i, sobretot, estar mentalment preparat per passar-se la meitat de l’existència a la presó o a l’exili. Massa sacrificis i cuites per a un còmode independentista de saló.
 
No voldria acabar sense citar un magistral extracte de l’obra La fi d’en Serrallonga, que el poeta Joan Maragall sembla que hagués composat pensant en el senyor Colomines:
 
 
També he tingut enveja i mala bava
per corrompre la glòria dels demés:
allí on jo he conegut que no arribava,
no he volgut que cap altre hi arribés.
D’aquell que em feia ombra o bé respecte,
m’he gaudit fent-ne córrer males veus.
 
 
PS. Voldria dedicar aquest article a la memòria de Pertur -Pere Artur Fornés Vergara- ànima del sentiment blaugrana a Pedreguer (Marina Baixa), assassinat brutalment a Benidorm la nit de la final de la Copa del Borbó per haver cridat “Visca el Barça”. La junta directiva del Futbol Club Barcelona no li ha dedicat cap minut de silenci, malgrat les nombroses peticions rebudes. Sembla que per als actuals responsables del club les vides d’un Ballesteros, d’un Samaranch o de qualsevol víctima anònima desapareguda a milers de quilòmetres de distància té més valor que la d’un aficionat blaugrana mort per defensar els colors del Barça.