Encara que fins fa quatre dies deia tot el contrari, ahir el ministre Corbacho va continuar defensant a capa i espasa la necessitat de retardar l’edat de jubilació als 67 anys. Certament, un informe del seu ministeri garanteix el superàvit fins als 2023 i la sostenibilitat fins al 2029, raó per la qual no tenen explicació les presses que, de cop i volta, té el govern, sobretot si es té en compte que la mateixa Comissió Pactos de Toledo ja està treballant les recomanacions sobre les modificacions que s’han d’anar introduint de manera consensuada. Ni les presses ni l’abast.
Li vam reclamar, doncs, a la Comissió Pactos de Toledo celebrada el dia 23, que es fes enrere. De fet, li vam retreure que ell s’avingués a sembrar el pànic d’una manera tan matussera (els sindicats se’n van assabentar el dia abans!), tot posant la por al cos a la ciutadania sobre la viabilitat de les pensions. Sobretot, si es té en compte que no hi ha motius ja que l’any passat la Seguretat Social va tenir un benefici de 8.500 milions i els Fons de Reserva en té 62.000 mil. Per contra, hi ha argument taxatius a tenir presents: d’una banda, l’edat real de jubilació a l’Estat espanyol és de les més altes d’Europa (63 anys i 10 mesos), la despesa social està 6 punts del PIB per sota de la mitjana europea i la mitjana de la pensió mitja a l’Estat espanyol és el 65% de la mitjana de les pensions europees. Altrament, com que el ministre Corbacho havia de trobar arguments per justificar el seu canvi de posicionament, “va tirar” de l’imperatiu demogràfic, obviant el fet que la sostenibilitat de les societats futures rau en la seva mateixa capacitat de generar riquesa a través de la innovació, amb la incorporació de la dona al mercat del treball, a partir de les potencialitats de la immigració, amb el combat contra la pobresa com a factor de racionalització de la despesa i en un llarg etcètera de noves variables.
Igualment, se li va deixar dit que era “poc socialista” fer anàlisis demogràfiques relacionades amb la justificació de l’allargament de la vida laboral sense tenir en compte, per exemple, la diferent expectativa de vida d’una persona en funció de la classe social o l’activitat laboral.
Però no havíem quedat, tal com publicitava Rodríguez Zapatero, que per al govern socialista la prioritat era que la crisi no la paguessin els treballadors? Doncs, per què el PSOE no ho té present i es fa enrere respecte i deixa de justificar que s’hagin de treballar dos anys més? El sistema actual de pensions és viable, raó per la qual no té perdó que posin la por al cos de les persones sobre la seva insostenibilitat, a no ser que tot plegat no respongui a una imposició dels mercats internacionals per fer més atractiva la compra de deute de l’Estat i a la seva renovada voluntat, ja iniciada en la dècada dels anys 70 del segle passat, de posar setge al model públic del sistema de pensions.
Això no treu que cal introduir modificacions en consonància amb els canvis, vertiginosos altrament, que experimenta la nostra societat en múltiples àmbits (prejubilacions, període de temps per al càlcul de les pensions, pensions de viduïtat, etc…), però mai no des de la improvisació i de manera inoportuna en el context d’una crisi aguda. En aquests sentit, és doblement contradictori que mentre el govern fa una crida a actuar plegats a fi de accelerar la recuperació econòmica provoqui que els treballadors hagin de sortir al carrer en defensa dels seus drets.
