El meu Barrera, balanç provisional

Barrera, republicà i patriota. Fill de cenetista. Ni sant ni infalible. L’home que va enllaçar l’exili amb l’interior, refent un partit que, de fet, estava dissolt al final del franquisme. Contra els corrents dominants estatalistes i marxistes en l’esquerra va mantenir el perfil democràtic i liberal. Contra l’intent d’absorbir les opcions no marxistes per part de Pujol també va resistir; i del 77 al 79 ressuscità un autèntic mort polític.
Ara tothom remarca allò d’en Barrera que pot beneficiar la pròpia postura. Els convergents en destaquen la seva fase de presidència al Parlament quan ERC va optar per donar suport a la consolidació de l’autonomia en mans de CiU i aquesta li aplicà una abraçada de l’ós que a punt estigué de liquidar-la. Barrera amb la seva decisió patriòtica i el seu càrrec de President va posar en risc la continuïtat d’ERC perquè el partit es quedà sense veu i amb la imatge de supeditació total a CiU. Per això, sempre he considerat injustes les crítiques que ell adreçà a l’actual direcció d’ERC quan va fer una legítima opció tàctica en suport de la reforma de l’estatut i de la mà dels federalistes. Aposta que també ens ha costat cara, perquè un cop més aquestes decisions patriòtiques les de Barrera als 1980/84 i les de Carod/Puigcercós el 2003/06, són bones pel país però fatals pel partit, que queda amb la imatge supeditada a la primera força del pacte.
CiU ha volgut sempre una ERC amb el paper testimonial de fer discursos ideològics, però irrellevant en l’oferta de polítiques alternatives a l’hegemonia del centredreta nacionalista. El PSC en la transició també va pouar en els entorns d’ERC i va absorbir per la via del xec en blanc, oferint places de diputats a representants d’alguns del corrents d’ERC i del FNC, així com la instrumentalització barroera de la figura de Tarradellas. El PSC s’ha delit sempre d’apropiar-se del potencial simbòlic de la nissaga d’ERC . Convergents i socialistes, en algun moment ha semblat que havien aconseguit liquidar ERC. Però no ha estat així. Per això Barrera va ser una pedra a la sabata tant per uns com per altres en els seus intents d’absorció.
Des de les files sempre dogmàtiques i prepotents del comunisme, potscomunisme i els hereus actuals s’havien llençat acusacions a l’ERC per no passar per l’adreçador de l’hegemonia psuquera. Alguns dirigents exiliats d’ERC que coneixien les barbaritats de l’estalinisme que havien viscut a Catalunya i en els camps de concentració i en la guerra freda eren testimonis massa incòmodes per aquells que sense cap mena d’autocrítica a fons es veien com a alternativa política a la sortida del franquisme, observant el miratge del compromesso historico italià. Són els que han aprofitat alguna declaració, quan ja no tenia cap càrrec a ERC, de constatació sociològica dels riscos de la immigració massiva, amb un punt  de por identitària pròpia de molta gent gran, per acusar-lo fins i tot de feixista. Una persona que va estar al front defensant la República.
Barrera ha estat òbviament bèstia negra de l’espanyolisme falangista de dretes i d’esquerres que domina ideològicament el sistema de partits polítics espanyols, perquè sempre ha parlat clar.
A Barrera  amb l’edat se li accentuaren les preocupacions identitàries, s’allunyà dels postulats liberal-republicans de la refundació del partit i esdevingué independentista, quan mentre va ser secretari general d’ERC, el partit es definia com a federal.
I en clau interna Barrera té en l’haver la seva lleialtat: mai ha abandonat el partit malgrat les discrepàncies. En el deure, no haver fet fàcil a cap direcció la seva feina, perquè continuava exercint de mentor ideològic malgrat no tenir cap responsabilitat orgànica. Barrera no s’ha retirat mai, per bé i per mal.  
Aquest és el meu Barrera, amb clarsobscurs. Només faltaria!. Aquest esperit de rebel·lió personal i molts cops poc col·laborativa, tant pròpia dels catalans, que tant ens ha servit per resistir i tant poc per guanyar. ERC amb ell i els que n’hem mamat l’essència en som el destil·lat. Som com som. No estaria malament, però, que en homenatge als Barrera i  Torres, canviéssim una mica de cara al futur. Canviar l’estil, conservar les conviccions.