Comencem pel final, o pel principi. A priori, aquest no era el 9N que la majoria desitjàvem. No ho era perquè partia de la renúncia, la ruptura i la desavinença entre els partits que havien pactat i impulsat el 9N original, el que tanta gent havia il·lusionat i esperançat. Avui, però, després de l’esclat de dignitat col·lectiva, de l’inapel·lable acte de sobirania del President i el Govern, dels milers i milers de voluntaris que van fer-ho possible i, per sobre de tot, dels més de dos milions de persones que desafiaren amenaces i vexacions, ja poc importa; per no dir gens.
Em vaig llevar a les sis en punt. Encara era fosc, ben fosc, una foscor de ciutat, groguenca i esmorteïda. Havia de ser a l’Institut Rambla Prim de Barcelona, al barri del Besòs, a les 7:30 h, per exercir com a voluntari coordinador del procés – el responsable que tot es desenvolupés de forma correcta i escrupolosa i, un cop finalitzada la jornada, de portar les actes i els ordinadors a la Delegació del Govern de Catalunya a Barcelona, a la via Laietana. Malgrat l’atonia inicial, accentuada per un son curt i lleuger conseqüència dels nervis de la nit anterior, no hi havia massa temps per mandrejar. Dutxa, cafè, comprovar que el cartell informatiu del punt de votació de casa penjat a l’entrada havia estat arrencat per tercera vegada, pàrquing i cotxe.
Les 7:15 h. En Jordi Margarit, de RAC1, ja feia estona que havia iniciat la marató de ràdio dedicada al 9N – i només cinc minuts que jo romania aparcat a la cantonada de l’Institut, a uns cinquanta metres d’aquest –, quan els primers indicis de claror emmudiren de cop tot l’enllumenat públic. Ara és l’hora, vaig pensar. Estic a punt. Més a punt que mai. Joiosament a punt. Altivament a punt. Creuar el carrer, unes quantes passes i endavant, ja no hi ha marxa enrere. Des del moment que vaig posar els peus en aquell Institut, lluny de casa, tan lluny com era possible dins Barcelona, però emocionalment a prop, més a prop que mai, i em va rebre el coordinador del local, el seu director, la voràgine de sensacions i emocions viscudes fou imparable, torbadora, quasi inabastable. Vaig començar saludant els voluntaris del local – treballadors del centre; d’impagable ajuda i predisposició. Pocs minuts després anaren arribant la resta de voluntaris – quaranta-un! –, els quals vaig rebre, un per un, tot comprovant la seva identitat i indicant-los on haurien d’exercir funcions de vocal, president de mesa o gestor de mesa: ostres, quanta gent! Un moment si us plau. Sí, ara vinc. Us podríeu esperar a l’entrada? A tu et toca aquesta mesa. A tu et toca aquella altra. Tu seràs responsable de la set, la vuit i la nou. Podem col·locar uns quants sobres al costat de les urnes perquè, si algú se’ls oblida, no hagi de tornar enrere? Perdoneu, però amb la gent que ja som, fóra bo posar-se els gomets de colors identificatius de les nostres funcions. Recordeu-vos d’esperar al gestor de mesa per obrir els ordinadors. Hauríem d’anar repartint paperetes per les diverses taules de la sala. Ostres, ens falten dos presidents i un gestor de mesa per poder constituir-les totes. A veure, quants suplents han vingut? Un parell només? I un ve de Manresa i, si és possible, voldria tornar-hi? Mirem-ho. Doncs sí: dos vocals faran de presidents de mesa i l’altre suplent de gestor de dues meses. Tots entesos? Perfecte. Vinga, tothom al seu lloc.
Cap protesta Cap mala cara. Cap incidència. Generositat desbordant. Complicitat espontània. I, en un tres i no res, les nou menys cinc. Mireu!, si hi ha cua i tot. Compte, que la gent ja entra. Que s’esperin un moment! Col·loquem-nos uns quants a l’entrada, si us plau, i a l’hora exacta els emplaçarem a entrar. Nervis. Pessigolleigs. Més nervis. Ara sí que és l’hora. Endavant. Ei!, que ens hem oblidat de fer la foto! Massa tard. Un petit espai entre les portes i els voluntaris ha permès que s’escolessin els primers votants, els quals, amb admirable tenacitat i valentia, s’han anat obrint camí eixamplant-ne els contorns per acabar desbordant-nos. Com el país. Un país que es desborda a si mateix manifestació rere manifestació; acte rere acte; participació rere… votació? Ja hi som dins. Això ja no hi ha qui ho aturi. I fins a quasi l’hora de dinar serà un no parar. Un no parar de comprovar adreces i caducitats de DNI. D’informar que els toca la mesa cinc; la vuit, la tres, l’onze! De verificar NIE (número d’identificació d’estranger), TIE (targeta d’identitat d’estranger), passaports, certificats, fotocòpies de denúncia de robatori, etcètera; el que faci falta, per això som aquí. D’informar que avui no serveix l’empadronament, que no hi podem fer res, però que del dia deu al vint-i-cinc podran votar al Palau Robert de Barcelona – bàlsam de moltes frustracions, de ganes immenses de participar, de dir la seva, d’expressar-se amb llibertat –. D’explicar que no hi ha cens, que aquest es construeix en inscriure’s. D’haver d’indicar amablement que aquell no és el seu centre, que poden anar a votar a l’Institut Montseny, a l’escola la Pau; aquí, allà. Que aquestes no són unes eleccions normals – i és clar que no! L’estat no només no les organitza sinó que ha fet tot el possible perquè no es produïssin –. D’explicar que es tracta d’un procés participatiu carregat de simbolisme i determinació, però no pas d’unes eleccions. De constatar que la majoria de la gent no en sap res de cap procés; ells volen votar, amb totes les lletres, V-O-T-A-R, i prou, no els expliquis històries! D’obrir la porta que dóna accés a la rampa perquè persones amb mobilitat reduïda – cadires de rodes, caminadors, bastons, crosses, i el que faci falta – pugui atansar-se, amb l’ajuda de voluntaris, familiars i votants, fins a l’urna. D’intentar explicar què significa cadascuna de les dues preguntes encadenades fruit d’uns equilibris i uns acords que ja queden lluny, quasi en el record. De veure famílies d’origen, edat i condició diversa fent-se, emocionats, la foto més desitjada: la del sobre entrant dins una urna, principal acte de sobirania individual i col·lectiva del dia. D’atansar-se a un senyor amb rostre preocupat, d’uns vuitanta anys, castellanoparlant, i confirmar-li, per gran alegria seva!, que havent votat sí i sí, ha votat independència. De tants i tants actes d’integritat, fermesa i empatia. De contestar una entrevista en directe per BTV. De saludar a la delegació d’observadors internacionals encapçalada per l’eurodiputat conservador del Regne Unit – votant del no al referèndum d’Escòcia! – Ian Duncan. De respondre a periodistes. D’atendre enviats de partits diversos. D’ajudar en tot allò que podem i més. En definitiva, d’actuar com un dia normal d’un país normal de profunda tradició democràtica.
Queden cinc minuts per les vuit i l’activitat ja escasseja. Ens preparem per tancar el local, guardar els ordinadors i, finalment, votar. El vot dels voluntaris, punta de llança del 9N, i pas previ a l’obertura de les urnes pel recompte final. Llavors, ja només restarà fer les actes i posar-les als sobres que entregaré a la Delegació de la Generalitat juntament amb el llistat numerat de votants i els vots considerats altres; els que sempre n’hem dit nuls. Arriba una persona corrents que ha anat a buscar el DNI a casa i tanquem. Els aplaudiments espontanis dels voluntaris culminen l’última votació abans no s’instal·la una sensació d’alegria i alleujament barrejada amb el cansament de les hores acumulades. Hi ha ganes d’obrir les urnes i extreure’n el resultat. Comença el recompte. Cada mesa s’organitza com més li plau, però les muntanyes de paperetes sobre les taules s’acumulen arreu. Una hora i mitja més tard ja hem acabat: 2.499 vots, amb una participació respecta els participants potencials (10.520) del 23.8%. D’aquests SíSí un 63.9%; SíNO un 15.2%; SíBlanc un 2.2%; NO un 9.8%; En blanc un 0.6%; i Altres un 8.4%. Feina feta. Grans resultats. Pressa per tornar a casa. Agraïments i comiats amb la certesa del deure complert; i satisfacció per les informacions que confirmen els cobejats dos milions de vots. Ens anem dient adéu conscients d’haver compartit i possibilitat un esdeveniment únic, històric. Ara només resta anar a vila Laietana a entregar els onze ordinadors, les actes i la documentació perceptiva, que ja reposen dins d’una de les urnes de cartó i d’una gran maleta de rodes portada per l’ocasió. Amb l’ajuda d’altres voluntaris serà ràpid i fàcil; encara més quan comprovem la fila d’una vintena de cotxes aparcats just davant de la Delegació del Govern. Ens hi sumem, entrem a l’edifici i agafem l’ascensor per pujar fins a l’entresòl. L’ambient és frenètic. Descarreguem, saludem, agraeixo el suport i l’esforç al coordinador de districte, i signo el full d’entrega corresponent. Últims comiats i cap a casa. S’ha acabat. Quin dia tan intens. Espero que no hagi estat cap somni.
Són les onze de la nit. Han passat disset hores des que en vaig sortir; disset hores que han canviat un país. Ara res no tornarà a ser com abans. Esperem que els polítics sàpiguen canalitzar-ho i ens condueixin, d’una vegada, a la llibertat, deixant enrere, pel record, humiliacions i penúries. Com sempre, però, els voluntaris, els votants, i tota la resta d’organitzacions i persones anònimes que estem fent possible aquest procés seguirem amatents per si, de nou, malgrat les promeses i les paraules, cal tornar a fer força, a empènyer, a fer-se voluntari, a sortir al carrer; a anar-hi, a tornar-hi, tantes vegades com faci falta; i més. Allí serem. Alegres i combatius. Ferms.
Tossudament alçats. Bona nit.
Barcelona, a 9 de novembre de 2014
Roger Vendrell @rogervendrell
Membre de la sectorial de l'ANC de Meteoròlegs i Climatòlegs per la Independència
