El més important

Després d’haver repassat tot allò que no té importància i allò que sí que en té en els dos articles publicats el gener i el febrer de 1928, el doctor Carles Cardó completa la seva tríada amb un tercer escrit aparegut el mes de març sota el títol “L’honestedat, màxima importància”.
Malauradament, reflexionar sobre el paper de l’honestedat en el servei dels ideals no resulta pas gaire fàcil, atès que “la tortuositat humana complica els camins de l’èxit”, en fer que “l’element inhonest” sembli “indispensable”. Fins al punt que aquesta mena de qüestions desperten una mirada de menyspreu en els ulls de les ments malintencionades, que no dubten a considerar-les “cursis” i “patètiques”.
El canonge Cardó és plenament conscient que no és pas “petit el tremp d’esperit que cal per creure en l’èxit sense apel•lar a l’engany”. I reconeix que, “inevitablement”, tot plegat “fa somriure els espavilats”. És a dir, aquells que intenten amagar la “berganteria”, la “mala fe” i la “deslleialtat” rere “noms perfumats” com “habilitat”, “astúcia” i “perspicàcia”. Afortunadament, però, la majoria d’ells acaben tastant la seva pròpia medicina. Doncs, “el viu que es pensa enganyar els altres” no s’adona que “la vivor conreada com una professió s’espatlla ella mateixa, per tal com no desperta entorn seu sinó recel i desconfiança”. I, de fet, sense necessitat que ningú l’enganyi, “el viu acaba sempre enganyat (…) perquè prou s’enganya ell mateix”.
En definitiva, hem de ser “prudents com la serp i senzills com la coloma (…) colomes en el tracte amical, serpents en la previsió i en la resistència; incapaços d’ofendre, infrangibles en la pròpia defensa; sempre lleials i nets, tant en l’honor a l’amistat sincera com en la repulsió de tot atac”.