La desobediència és la base veritable de la llibertat, els obedients són per força esclaus.
Henry David.
Fa uns dies l’expresident de la Generalitat, Artur Mas afirmava “La desobediència és un marc mental que ha intentat imposar la CUP. La desobediència és una conseqüència.”. I com si no res, l’expresident, que sembla viure obsessionat amb la CUP, reproduïa el seu particular marc mental en el que converteix a la gent cupaire en la bestia negra del procés,mentre juga a la confusió sobre el que realment representen els marcs mentals i com aquests es reprodueixen.
Els marcs mentals intenten construir i reproduir una realitat a partir de idees força, normalitzant situacions que no necessàriament han de respondre a un “estat natural de les coses”. Per exemple, un dels marcs mentals que avui en dia té més èxit és aquell que ens diu que les ideologies no han d’interferir en el disseny de les polítiques de govern. Així se’ns parla de que cal buidar d’ideologia l’acció de govern i omplir-la de bons gestors. Però, quin és l’element que resta subjacent en el que es fa i el que es deixa de fer?, i sobretot en el sentit del “perquè” es prenen determinades decisions des dels governs? Doncs malgrat ens intentin enganyar, no és ni més ni menys que la ideologia. Sí, el neoliberalisme i el capitalisme no són l’estat natural de les coses, són una forma de concebre les relacions socials i econòmiques. Són ideologia.
I per a que s’entengui del que s’està parlant posaré alguns exemples. En quin moment ha passat a ser considerat normal que la gent pagui per la llum, l’aigua i el gas segons dictamini el mercat? Per quins motius hem deixat que uns recursos que haurien de ser considerats uns serveis bàsics caiguin en mans de multinacionals que només busquen fer negoci amb aquests? En quin moment hem passat a considerar normal que la gent pagui per la seva salut bucodental? Quan vam normalitzar que la nostra salut es reguli per les normes del negoci i el benefici? Per què no hi ha una resposta massiva davant de missatges que ens volen fer creure que si volem una atenció mèdica d’acord amb les nostres expectatives el que hem de fer és contractar assegurances mèdiques privades? Tot plegat és com una pluja fina que ens cala fins al moll de l’os.
Per continuar amb els marcs mentals que normalitzen situacions injustes continuem preguntant-nos sobre aquell que defensa les actuacions de les agències d’avaluació de crèdit (estem parlant de Moody’s, Standard & Poor’s i Fitch) les quals prenen decisions que afecten a la sobirania econòmica i l’estabilitat dels Estats. Mentre aquests no fan res, resten totalment submisos a uns reguladors privats que actuen en regim d’oligopoli, guiant-se pels seus propis criteris establerts segons els seus propis interessos, els quals, no miren precisament pel bé col·lectiu. I aquí pau i després gloria.
Podem continuar. Un altre marc mental que reprodueix una injustícia manifesta és aquell que normalitza que les dones, fent la mateixa feina que els homes, cobrin fins a un 26% menys. I tanmateix, tot i que es faci denuncia pública d’aquest fet per part de les institucions, sembla que no hi hagi capacitat d’intervenció real per revertir quelcom que alguns empresaris consideren normal: la discriminació per raó de sexe.
I així podríem continuar posant altres exemples: per què es considera il·legal a una persona segons el seu lloc de naixement i/o la seva nacionalitat? Per què s’ha de fer negoci amb l’ús de les infraestructures viaries? Per què hem de pagar un deute que han originat els bancs? Per què tot i existir el dret a l’habitatge, aquest es mercantilitza? Per què es considera normal que hagi escoles concertades que segreguen per sexes? Per què és normalitza la mercantilització de l’espai públic i deixem que el turisme envaeixi el nostre país? Per què es criminalitza el dret de vaga quan aquest afecta al nostre ordre? En definitiva són molts els marcs mentals que es reprodueixen de forma acrítica ja sigui dient-nos que l’economia és de colors o explicant-nos que cal fer girar les coses en benefici dels propis interessos. I això, la reproducció d’aquests i altres marcs mentals amb fortes càrregues ideològiques (diguem de nou: de signe neoliberal) s’estan duent a terme a programes televisius i radiofònics finançats amb diners públics, i sense que existeixin espais similars que puguin actuar com a contrapart explicant una versió diferent d’una realitat que es reprodueix aplicant aquella màxima que diu “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.
Tot això, senyor expresident, són alguns dels veritables marcs mentals imposats. Allò que defensa la CUP, i bona part del independentisme, en relació a la desobediència no és cap marc mental. Ans el contrari, és un mitjà, una eina, al servei de l’assoliment d’un objectiu: la independència.
Senyor expresident, aquells que han vist aquest procés cap a la independència com la via per sobreviure políticament en mig d’un context de brutal crisi econòmica és normal que conceptualitzin l’exercici de la desobediència con una conseqüència, aquella que se’n deriva del fracàs de la seva estratègia d’allargar i allargar aquest procés per mirar d’aconseguir una millora de l’autogovern per part del govern del Reino de España. I ara, que ja pot sentir en carn pròpia que a l’altra banda no hi ha ningú, no els queda més remei que contemplar-la com la única alternativa viable si no volen quedar desacreditats davant de la majoria social d’aquest país.
Sí senyor expresident, els paranys, els que ens posen i ens posem, els anem superant, i les excuses s’acaben. I el joc de les paraules, en el que vostè sempre ha estat prolífic ens dona la seva justa mesura: el marc mental a assolir és la independència i el mitjà, la desobediència.
