M’he passat gran part de la vida, reservant algun moment a reflexionar, a pensar, a saber per què passava el que passava, o per què algun fet agradable o desagradable havia ocorregut; sempre he intentat aprendre com podia millorar la meva formació, la meva pràctica professional i el meu comportament, i també m’ha interessat trobar alguna explicació a la manera d’actuar o d’opinar dels altres. A vegades, quan escolt una tertúlia que tracten temes polítics, més que analitzar el que diuen, intent descobrir per què ho diuen, com han arribat a tenir aquella opinió i quina és la seva intenció en exposar-la. Per això no he entès mai, que uns programes de televisió que es dediquen a mal parlar dels altres siguin els més vists, i els culturals els que menys; tampoc no entenc com es converteix en una persona de rellevància, algú que l’únic que ha fet ha estat relacionar-se amb algun cantant o torero, i que es converteixi en una estrella per a molts de televidents, tant que l’arriben a convertir en ídol i li fan guanyar un concurs de ball, a través del vot, quan aquesta persona no en té ni idea de ballar.
És per aquesta raó que m’interessa molt el que opinen persones del poble, del poble espanyol, sobre el fet que un poble com el català vulgui exercir un dret bàsic, com és el del dret a decidir, i com és possible que els convencin que aquest dret democràtic no existeix perquè no ho diu la Constitució, llavors quina democràcia és aquesta i quina constitució? Per què no s’ho pregunta la gent? Crec que no fa falta anar a estudiar sota terra per descobrir que l’opinió dels polítics i de la caverna mediàtica tenen molta responsabilitat en la formació d’un estat d’opinió contra els catalans i contra el Principat de Catalunya, quan no tenen un comportament de poble colonitzat, submís i sotmès.
Per això una dona escrivia una carta a la revista Semanal, protestant perquè Montserrat Carulla havia dit que Franco havia intentat diluir la identitat catalana, amb una política que obligava moltes persones de la resta d’Espanya a haver d’anar a treballar a Catalunya. També protestava perquè deia que el nacionalisme català havia tractat tota aquesta gent com a “immigrants”, i rematava la qüestió dient que això suposava esser estigmatitzats. Acabava la seva carta dient que el nacionalisme català era excloent, prepotent i classista. No vos sona aquesta cançoneta? Si aquesta persona es volgués formar li bastaria anar al diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola i cercar la paraula “inmigrante” i descobriria que:“Dicho del natural de un país: Llegar a otro para establecerse en él, especialmente con idea de formar nuevas colonias o domiciliarse en las ya formadas.” Sabria per tant, que era natural d’un país i que havia arribat a un altre, perquè per molt que li hagin o ens hagin volgut fer rentats de cervell, el Principat de Catalunya és un país, i així no se sorprendria de l’ús correcte d’aquesta paraula.
Segur que tots els que arribeu aquí en aquest escrit heu sentit els polítics espanyols i la caverna mediàticaparlar malament del nacionalisme català. I també vos han amagat que existís el nacionalisme espanyol. Doncs existeix i actua com cal a qualsevol nacionalisme, que és treure pit per tot el que passa al seu territori. El que no poden fer és apropiar-se d’altres territoris que no són seus i fer-ho creure a la gent.
Mentre estava cavil·lant aquesta situació, que em desconcertava, vaig tenir la sort de trobar a una entrada del facebook de Cristòfol Soler Cladera, expresident de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, el missatge següent:“Per viure una mica tranquils un consell: deixau de seguir els mitjans de comunicació espanyols o estatals. Des dels de la caverna fins els més “progres” tots tenen el mateix objectiu emprenyar-nos i fer-nos la guitza. Deixau de llegir tot el que ve o fa olor de Madrid, viurem més tranquils i decidirem els nostres actes en total llibertat i sense condicionaments. Estan provocant la por, sempre ho han fet i ho faran, és la seva manera d'ésser, tanmateix no canviaran. Els hem tingut i els tindrem sempre en contra. No hi ha res a fer!” Va ser com posar oli a un llum, vaig descobrir que compartia el meu pensament, amb una persona que havia estat la primera autoritat a les Illes. Estic d’acord amb el seu consell i el seguesc sempre que puc. Si algunes vegades no ho faig, és perquè cerc explicacions al comportament general de la població, que és una de les coses que més m’interessen.
