El PP i C’s van amenaçar que Catalunya, abans que s’emancipés d’Espanya, es trencaria. Ha passat a l’inrevés. La guerra declarada del PP i corifeus i dels aparells de l’Estat controlats contra el procés sobiranista està comportant:/
1. Una greu crisi del sistema bipartidista espanyol
2. No frena l’expansió territorial de l’independentisme, que continua creixent en vots i representació institucional.
3. Augmenta el suport social a les posicions més contràries a la casta i l’oligarquia, principal defensora de l’statu quo. Un important gir a l’esquerra i a posicions alternatives.
4. Es trenca el mapa espanyol d’hegemonies PPSOE, pels Països Catalans: València i Balears./
A Catalunya hi ha una pujada de vots, regidors i alcaldies sobiranistes i d’alcaldies d’esquerres. I en molts casos la gran pujada en termes relatius és d’alcaldies d’esquerra independentista./
Per tant, el procés no s’atura. I en termes subjectius:/
1. CiU pot està relativament satisfeta: La majoria d’alcaldes renovats a la passada legislatura repeteixen; i es consolida per segona vegada com a primera força municipalista. No s’hi val doncs, que amb l’excusa dels relatius mals resultats a l’àrea metropolitana, més sensible al llast dels casos de presumpta corrupció o de suposada privatització de serveis, ara es posi en dubte el calendari i els acords presos de cara al procés. O es vulgui obtenir en una OPA de despatxos i d’opinió publicada contra ERC, allò que les urnes han ratificat que no volen: una llista unificada que lliuraria encara més electors cap a la banda de l’esquerra ambigua./
Dit això, la polarització Colau – Trias que convenia a les dues parts aparentment, ha perjudicat a ERC i a CiU. I al final era una alternativa que es trobava a les perifèries del procés. Unió que anava amb en Trias encara no s’ha definit. I amb la Colau hi anava Procés constituent que sí que s’ha definit al costat d’IC i Podemos que continuen, com Duran, en el dret a decidir legal./
2. ERC ha recuperat i augmentat notablement les posicions a les grans ciutats i als cinturons metropolitans. I esdevé segona força en nombre de regidors i alcaldies i quasi en vots. En algunes grans ciutats es dibuixa un mapa polític de país normal: Girona, Manresa…. on l’espanyolisme i fins i tot el federalisme queden simbòlics; i més del 80% de la representació es reparteix entre el centredreta, l’esquerra nacional socialdemòcrata i l’esquerra comunista independentistes. ERC ha d’aprofitar el moment per consolidar la presència militant en els pobles i barris de majoria procedent de la immigració espanyola i canviar la composició sociològica del partit. En les poblacions, que també n’hi ha, que per culpa d’una visió endogàmica i tradicional de la política, ERC ha fet mal resultat caldrà passar comptes i renovar a fons les direccions locals /
3. Les CUP continuen expandint-se i hauran d’assumir cada cop més responsabilitats de Govern. Això fa preveure també una evolució de l’actitud i el comportament absolutament autocentrat de les seves polítiques. En tot cas, de la seva evolució i de l’ irrupció de la monja Forcades en les eleccions del setembre depèn el signe del pols al sí de l’esquerra més alternativa, de tradició comunista. Entre federalisme i independentisme./
4. Dit tot això, el plantejament a priori més fàcil, que una victòria de Trias a BCN aplanava el camí del Procés, ara és ucronia. Mirem com es pot enfocar la nova situació. Colau té al darrere un conglomerat variat des del sectors més institucionalistes i ambigus davant del procés, com IC, als més emergents i més reacis al Procés com Podemos, fins als secors emergents alternatius i independentistes de Procés Constituent. /
Colau no podrà aprovar res sense el suport de tres forces més: ERC, PSC i CUP. ERC, com ja ha predicat tota la campanya Bosch, és la principal promotora de projectes de suma. I pot ser determinant per garantir que en temes nacionals i estratègics de creació d’ocupació i promoció econòmica, hi hagi un acord transversal que inclogui Trias. I que en temes socials s’asseguri el suport col.lateral del PSC. Per altra part si Colau governa com ha predicat defensant els interessos dels ciutadans de Bcn, pot posar-se en evidència, si els únics enfrontaments que protagonitza són amb el Govern de Catalunya, que tothom sap hores d’ara que està al càrrec d’una autonomia de cartó pedra. També es delatarà si en canvi no assumeix amb tots els costos personals i polítics i d’acusacions d’insolidària, l’enfrontament obligatori de Barcelona amb els aparell centrals de l’Estat que la marginen sistemàticament i condemnen els seus habitants un mal nivell de serveis. Aquests aparells, per ara i potser a la tardor, continuaran en mans dels partits del règim./
5. La direcció de l’ANC i d’Òmnium en mans de persones que procedeixen de l’òrbita de IC, hauria de servir per proposar-se com a principal objectiu l’acompanyament i la pressió per a l’evolució d’aquest paquet de militants i electors pel canvi social cap a l’independentisme. Si és així, desmentirem, tant les alegries precipitades de l’espanyolisme, que fa de Colau un míssil al procés, com les anàlisis similars que hi fan el joc procedents de l’independentisme hiperventilat o de la dreta independentista./
6. Parlant d’hiperventilats: els 2.628 vots perduts a Barcelona amb Millor Barcelona, i uns quants milers més a la resta del país posats sota el paraigües d’ERC haguessin aconseguit per l’independentisme alguna alcaldia més i a BCN un possible sisè regidor i clarament la tercera posició. Aquests són els qui sempre ataquen ERC perquè no fa la unitat del seguidisme, i després fan llistes marginals de dispersió de vot. En fi, què hi farem/
