No sé si avui me’n sortiré a l’hora de fer-me entendre. No sé si em quedaré sol. És un sentiment molt personal que tragino de fa temps i espero que algú pensi “em passa exactament el mateix”. Tenia aquest article començat abans de la gran victòria de dissabte a Wembley. Per tant el recital de Londres no influeix en el què em transmet en Pep Guardiola.
Una vegada vaig sentir dir al “Butanito” que l’elogi debilita. Res més lluny de la meva intenció. Sé que per al nostre entrenador la feina ben feta, la disciplina, la constància i una llarg etcètera de valors i virtuts són el pa de cada dia. Li surt així i, per tant, no hi ha res d’extraordinari a enaltir. I de fet, jo no escric aquestes ratlles per destacar aquestes qualitats. Per no parlar no vull ni parlar de futbol, o gairebé. Les copes queden per a la història i les vitrines del museu. És la moneda de canvi de l’esport i la seva adoració forma part de la litúrgia. Però segurament tots plegats les oblidem ràpidament i d’aquí a poques setmanes ja tornarem a estar tots pendents de guanyar les dues supercopes el mes d’agost i el que s’ha guanyat aquesta temporada ho deixarem enrere amb una relativa facilitat.
El llegat d’en Pep va més enllà del fet esportiu. El llegat d’en Pep és un fet vital que diria que està arrelant en la consciència col·lectiva i que, espero, es quedi entre nosaltres pels segles dels segles. Sento com si en aquest país, amb l’exemple del millor entrenador del món, ens hàgim fet millors persones. Si m’he de quedar amb una sola cosa de totes les que està aportant aquests anys en Pep és la interiorització d’una certa invencibilitat. No parlo de guanyar-ho tot. A vegades perdem i ell el primer. Parlo de la capacitat de no sucumbir, però no del no sucumbir per a sobreviure sinó del no sucumbir amb ànim de vèncer. I això transcendeix el futbol i l’esport en general. Això és el que li calia a aquest país per acabar de convèncer-se de les seves possibilitats de futur que són moltes i infinites però de les quals cal prendre consciència. Tot això m’ho suggereix cada vegada que el Barça de Guardiola ha encaixat un gol a la contra.
Molts diuen que en Pep Guardiola hauria de ser el president de la Generalitat. Tant de bo ni se’ls escolti perquè em temo que l’espatllarien. La seva gran aportació al país ja la fa en el seu dia a dia. Potser no calia escriure tot l’article per acabar-se’n adonant que el llegat que ens està deixant i que ha de formar part a partir d’ara de manera indestriable del nostre ADN nacional és el del popular “aquí caic allà m’aixeco” que sovint costa tant d’aplicar-se un mateix. Hi haurà persones que diran que això Catalunya ho ha fet sempre. Discrepo obertament. Ho ha fet amb ànim de sobreviure, insisteixo, però no de vèncer, no d’afirmar-se en el món. Una vegada vaig llegir que els soldats catalans durant la Guerra de Successió quan juraven bandera pronunciaven amb veu alta “Donec Perficiam” que en llatí significa “Fins que ho aconseguim”. Evidentment no parlo d’adoptar una postura militar davant la vida col·lectiva abans alguns lectors no em saltin a la jugular, simplement parlo de la voluntat de l’esperit més enllà de l’existir, és a dir de reeixir.
Els catalans estem tan acostumats a perdre que no sabem guanyar. No en el sentit de ser uns senyors, que ho som, sinó en la consciència de la victòria. I de fet, quan veig el Barça celebrant els títols, veure en Pep sempre en un segon pla discret em fa aquesta sensació. Sembla com si la victòria és el viatge però no l’arribada, i no hem d’oblidar ni una cosa ni l’altra. És evident que en Pep ha perdut fins a l’últim pèl de la closca però potser algun dia s’hauria de deixar anar la cabellera en sentit figurat.
Un dia vaig escoltar que el poder de l’agraïment és infinit. Que és tant o més plaent rebre els elogis com donar les gràcies. I és així. A vegades hi ha situacions en les quals vols agrair quelcom en concret i no et veus capaç d’expressar-ho amb paraules. Per tant, gràcies infinites per aquesta lliçó de vida al millor entrenador del món.
Arribat al final Pep, tot i que no ens coneixem, m’adreço directament a tu i ara sí per parlar de futbol. Perquè tu no ho saps però, un cop guanyada la quarta Champions, encara ens en deus una. Una Copa del Món com a seleccionador nacional de Catalunya. No depèn de tu, ja ho sé, però arribarà un dia que sí que en dependrà. Vés-hi pensant. No sé si t’ho havia dit: gràcies, gràcies, gràcies!
