Companys està assegut mentre espera a la sala d’estar. Li diuen que algú acaba de picar a la porta. “Lluís, les allemandes sont arrivées!” (Lluís, els alemanys ja són aquí). Amb calma passa la pàgina del llibre que té a les mans i continua llegint. La policia alemanya el va trobar a la seva cadira, llegint “Vies des saints” (Les vides dels sants). Essent un polític liberal, amb fortes conviccions unionistes, la seva reacció és profundament reveladora. Podia haver fugit fa molts dies, però està cansat. A més, té raons importants per quedar-se a França. El seu fill, Lluïset, malalt d’esquizofrènia, ha desaparegut de l’hospital mental francès on era després que el tanquessin a causa del bombardeig dels alemanys. De què són capaços els homes quan es lliuren a l’odi…
Companys sap que ha comés algun que altre error, que la seva reputació està malmesa, fins i tot (o especialment) entre els republicans i els catalanistes. Té molts dubtes, esperances i alguna que altra cosa de la qual lamentar-se. Quants amics ha perdut? Està lluny de casa, el govern de Catalunya s’ha esfumat com si fos el fum d’un cigar, i ell, qui s’havia sentit poderós a la Monumental no fa ni tres anys, es ara un refugiat més. Tot i amb això, ell sap perfectament que els éssers humans no només tenen un vida terrenal sinó que també hi ha una altra vida després de la mort, el trajecte final que converteix els derrotats en herois i màrtirs. Companys accepta el seu propi destí. Perdrà la seva vida però assolirà la immortalitat i serà part de la història. Tots els seus pecats seran perdonats. Arribarà el dia en el què els professors a les escoles explicaran amb entusiasme als alumnes, ansiosos però a la vegada una mica avorrits, les últimes hores de la seva vida, el seu viatge cap a la frontera com a presoner dels nazis, les dures condicions del seu viatge a Madrid, la seva estada a la presó, la tortura, les il.legalitats al voltant del seu judici, la mort que l’atrapa descalç mentre crida amb la cara al vent “Per Catalunya!” en un acte fútil però a la vegada patriòtic. El seu temps passarà i aviat ningú que estigui viu recordarà qui era ell, però romandrà en la memòria de tots aquells que vindran després, sempre estoic, dempeus davant l’escamot d’afusellament a primera hora del dia.
Després de descarregar les seves armes sobre ell, el tinent de l’escamot d’afusellament acaba amb ell (no acabava de morir-se), i per si no fos poc, l’oficial de l’escamot li roba el seu mocador ensangonat com a trofeu, acte pel qual serà donat d’alta de l’exèrcit. El President de la Generalitat ha mort. El període de violència i odi no acabarà fins més tard, però els últims vestigis dels republicans estan físicament morts. Així mor un president derrotat, però neix un màrtir. Molts franquistes haurien preferit que es podrís a la presó, on no hauria pogut causar més problemes, com una espelma apagant-se lentament en la foscor. Per desgràcia ningú no els va escoltar, encegats per la seva set de venjança.
Bernat Roca, Historiador
__________
Lluís Companys i Jover (1882 – 1940) fou el 123è President de la Generalitat de Catalunya, des del 1934 i durant la Guerra Civil espanyola. Ell ha estat l’únic president escollit democràticament a Europa en ser executat i, setanta-tres anys després, el consell de guerra que el va sentenciar a mort encara no ha estat revocat. Aquest es l’homenatge de Help Catalonia per a ell.
