Temps enrere vaig escriure un seguit d’articles [1, 2] referint-me al submarí Uriel Bertran. Avui he de reconèixer el meu error de focalització en no adonar-me que de fet no es tracta d’un submarí, sinó del torpede del submarí. Demano disculpes, doncs.
Bertran està demostrant aquests dies que va néixer per dinamitar. El problema és que amb la projecció de Reagrupament, que li fa dentetes, s’està quedant sense submarí i ara va a la deriva per l’oceà, talment com ho fa una papallona cercant flors, amb la diferència naturalment que la papallona té clar quin és el seu rumb. De fet, si bé Bertran no té rumb, això no significa que no tingui objectiu. El xicot en té un, i de ben clar, el problema és que ni ell mateix el reconeix. L’ego, l’afany de protagonisme és superior a qui el posseeix i l’embriaga sense remei.
Ara Bertran es despenja donant la raó a Carretero. El xicot es desmarca per fi de la idea que abans tant defensava sobre la dreta i l’esquerra com a premissa fonamental -d’aquí les sigles (EI). Per tant, benvingut al club. Per fi ha entrat en raó. Caldria, doncs, pensar que el que farà com a independentista responsable envers el poble que diu defensar, serà trencar el carnet d’Esquerra i unir-se a Reagrupament i abandonar l’absurda doble dissidència que l’únic que fa és neutralitzar la dissidència. Però no, no ho farà ni de conya perquè primer és ell abans que el seu país, i ni li passa pel cap trencar el carnet perquè sap que no hi hauria volta enrere i es veuria qui sap si definitivament allunyat d’arribar un dia a tocar cuixa a Esquerra. I naturalment s’equivoca en sobrevalorar Esquerra com a partit consolidat. S’equivoca perquè Esquerra, si més no tal com ara la coneixem, té els dies comptats. Perd bous i esquelles elecció rere elecció, i ja gairebé no els vota ni la tieta.
Veiem que Bertran abans compartia protagonisme amb Carretero, però que ara s’ha quedat més sol que la una perquè la parida d’argument sobre dretes i esquerres no hi ha cap dissident amb dos dits de front que encara se l’empassi, entre altres coses perquè ara s’adona perplex que és el mateix discurs impresentable de l’oficialitat d’Esquerra, que naturalment és alhora el mateix, faltaria sinó, que el dels seus aliats espanyols del PSC-PSOE. Tot un exemple de falta de respecte i de com atemptar contra la intel·ligència del poble.
Bertran està fent el paper de la trista figura quan més suport necessita l’única esperança independentista actual, encarnada per Reagrupament. Podria, doncs, estalviar-se el patètic espectacle que està fent quan intenta recuperar a la desesperada el protagonisme perdut, i treballar de veritat per al seu poble en comptes de perjudicar-lo. Provoca vergonya aliena la sobtada reaparició de Bertran i com li llueix ara més que mai el llautó. Faria bé, doncs, d’entendre que el protagonista no ha de ser ell, perquè ni de fet ho és Carretero. El protagonista ha de ser Catalunya, i Carretero ho sap. Per això se’l respecta. I per això, per la seva coherència, sense proposar-s’ho i sense que fos el seu objectiu, ha guanyat la partida a Bertran. Però és clar, això Bertran no ho entendrà mai. Perquè en aquesta vida per poder entendre un problema primer l’has de reconèixer. I el que més costa és reconèixer-se un mateix.
