El gran perill: imbecil·litat i puerilitat catalana

L’agressor espanyol no necessita dissimular les seves pràctiques, i no només això, sinó que la víctima catalana calla i no les denuncia per no semblar agressiva. L’agressor espanyol és inepte, està arruïnat i fa el ridícul davant del món sencer, però resulta que és la seva víctima catalana qui s’ha de comportar impecablement, qui ha de justificar el seu tarannà escrupolosament democràtic i la seva solvència econòmica (d’altra banda històricament més que contrastada) per tal de poder independentizar-se del seu botxí espanyol (per agressor, ruïnós i inepte). L’agressor totalitari espanyol impedeix que 150.000 catalans puguin votar a les eleccions del 25-N, però és la seva víctima catalana la que ha de justificar la seva voluntat pacífica i estrictament democràtica a Espanya i Europa. Maó ja no deu ser Maó sinó que pretén ser Mahón, però compte que els independentistes som tan i tan dolents que amb la independència catalanitzarem els Garcia, en una mostra de totalitarisme malaltís única al món. L’inepte espanyol no ofereix cap ni mig atractiu perquè els catalans —i ningú amb dos dits de front— tinguin mig motiu per quedar-se a Espanya. La pregunta lògica i saludable hauria de ser la inversa: per què hauríem de continuar a Espanya, però resulta que qui ha de justificar les seves raons per fotre el camp són els catalans, com si Espanya, en comptes de ser la merda insignificant i vergonyant que és, fos garantia d’alguna cosa. El món al revés, però no veig que cap d’aquestes obvietats els catalans les esgrimeixin gaire. És el problema de tenir ànima d’esclau.
 
La UE està fins al capdamunt de la paràsita impresentable Espanya, la qual està més aviat en perill de ser expulsada de la UE, però curiosament Espanya amenaça dient que Catalunya quedaria fora de la UE i, a més, ho fa anant corrents a parlar amb la UE i les seves ambaixades per vetar la possible entrada de Catalunya com a país independent a la UE. Però la democràcia dels catalans ha de ser més que exquisida. El món al revés, però tranquils, que aquí no passa res.
 
Bé, observo que de fet sí que passa, i cada dia que passa. Observo que a mesura que espanyols i botifleram previsiblement ens expliquen contes per no dormir que fan riure a un nen de dos anys, la majoria dels de l’estelada l’11 de setembre (on la tenien el dia 10?) van repetint —i sobretot, repetint-se— “serà molt complicat”, “ui, si no entrem a Europa…”. En fi. És curiosa aquesta fixació papanates dels catalans amb Europa, aquesta idea en el fons d’ànsia de paternalisme. En tenir un marit maltractador, els catalanets volen creure que el veí del nord els comprèn i per això els cau la bava. I el més penós és que es deixen influir per aquest missatge atiat maldestrament per fomentar la por per part d’un provincianisme espanyol que presenta Europa com el club dels poderosos, entre els qual s’inclou traient pit encara que sigui tractat de PIG. La diferència entre el papanatisme espanyol i el dels catalans envers la seva visió d’Europa és, doncs, evident. Mentre que per als espanyols Europa és el primer món, on es volen incloure siusplauperforça sabedors que pertanyen al tercer món, per als catalans Europa és el papà que els vindrà a salvar. La veritat, no sé quin dels dos capteniments trobo més patètic. Perquè, si parlem dels catalans, no sembla que prenguin gaire exemple del desacomplexament britànic o noruec envers Europa, i raonablement bé que els va.
 
El president Mas, llest com ell sol, no va dir per res que “no sóc cap messies que tirarà aquesta empresa tot sol. Ho farem entre tots”. Mas coneix la mesquinesa i covardia del poble català, i sap perfectament que el poble espera que sigui ell qui els tregui les castanyes del foc, talment com criatures. De la mateixa manera, observo que molts catalans no entenen exactament de què tracta la pel·lícula. La consecució de la independència és un afer molt seriós, però ells es pensen que l’Estat espanyol es mama el dit i no actuarà amb la mala llet i violència —de tota mena, si cal— que li correspon en la seva defensa estatal.
 
La independència és una necessitat, i per tant res hi hauria d’estar per sobre, però es veu que aquí la cosa no és així. Es veu que, per sobre de la necessitat, encara que sembli mentida impera l’estupidesa i infantilisme secular catalans, i davant d’això l’independentisme pot quedar en una mera onada. I les onades passen. Fins fa quatre dies, hi havia quatre estelades penjades als balcons arreu del país. Després de l’11 n’hem vist de sobte un munt. Veig que la majoria ho troben fantàstic. Jo no. La inconsistència mai no ha menat enlloc, i la catalana em produeix basques. No em crec els moviments que s’esdevenen per mimetisme, com si fossin una moda. Crec en el convenciment per la reflexió, per les idees. Només el convenciment, només la maduresa i la responsabilitat faran que l’independentisme deixi de ser una onada creixent i es converteixi en un contundent trepant que no pararà fins a aconseguir l’objectiu. Mentrestant, no em fio gens del poble català. De fet, em fa més por que una pedregada.  Ah, i una altra cosa: agrairia al president  Mas que no pretengui aconseguir els 105 “instruments d’estat” que pretén tirar endavant… abans de ser independents. Li agrairia que, amb alguna excepció, fos després, si no li sap greu. I li agrairia també que entengués que, demostrar que els catalans som molt bons minyons i demòcrates, no està renyit amb el fet de denunciar que Espanya és violenta i feixista, justament allò que ens en fa víctimes i per això ens en volem emancipar. Serà així que justament el nostre pacifisme i tarannà democràtic guanyarà tota  la força que Mas pretén demostrar al món. Però ai! He dit que no em fio dels catalans, oi? I Mas és català, oi?
 
Ricard Biel