Que el feminisme sigui capaç de treure només a Barcelona 200.000 persones, són paraules majors. El moviment que defensa la igualtat entre dona i home ha anat creixent de manera meteòrica durant els darrers anys provocant una veritable revolució que any rere any va esclatant: dones inundant els media d’articles, nous estudis de gènere, més denúncies als jutjats, i fins i tot altres aspectes més discutibles com el desdoblament de gènere lingüístic. El feminisme és una realitat que ha sabut aprofitar tota la xarxa comunicativa de la societat per colar-se fins al darrer racó de conversa de la família més tradicional del país. Com a cas extrem, aquella filla adolescent que, de cop, es fa gran i comença a contestar a un pare encara massa ancorat en el passat, i que ja no la pot reprimir amb una bufetada com hauria fet 50 anys abans, i que ara s’ha d’adaptar als canvis dels temps, com pertoca als signes canviants dels temps.
Fins i tot hem vist com el feminisme ha impregnat a les capes més casposes de la societat, Ciutadans s’ha manifestat amb normalitat al costat de les feministes, no sense intentar diferenciar-se del corrents feministes majoritaris de tall més progressista, inventant-se això del ‘feminisme liberal’. Ens ha fet molta gràcia veure aquests dies Arrimadas, la líder d’aquest moviment, lluint una samarreta amb el lema, com si fos una diputada d’esquerres amb samarretes reivindicatives. Alguna cosa bona deuen haver après en el fons. Efectivament, la crítica no ha trigat a arribar: “encobriu un masclisme liberal”. A qui no hauran vist a cap mobilització és a VOX ni tampoc a Pablo Echenique, que va dir que “tengo mucho trabajo” amb un riure burlesc sota el nas. Entre això i el famós cartell on apareixia un Pablo Iglesias messiànic anunciant el retorn del permís de paternitat (el del “vuELve”), la formació que pren el color de les dones, s’ha col·locat a la picota.
El moviment feminista planteja molts reptes a la societat, amb les seves pròpies contradiccions, com passa amb qualsevol moviment, però en definitiva busca poder avançar per construir un món més just i millor on, en aquest cas, no faci falta celebrar cap Diada reivindicativa. Això és el mateix que li passa a l’independentisme, l’altre gran corrent que transcorre amb força al país. Només l’independentisme i el feminisme han estat capaços de mobilitzar tantíssima gent a Catalunya (amb alguna mobilització puntual com la de Casa Nostra Casa Vostra). Això ha succeït perquè són els dos únic moviments que busquen amb fets i amb acció aconseguir els seus anhels. Anirà millor o pitjor, però ser capaços de fer servir la pancarta per provocar una revolució, i no treure-la només el 14 d’abril per netejar-se la consciència, és un símptoma que Catalunya és viva i que si aquestes corrents de fons s’agafen de la mà, potser sí que el gran canvi serà possible.
