Efectivament, ara fa quatre dècades i per encàrrec de qui aleshores n’era el Secretari General, U Thant, Casals va compondre una peça per commemorar el vint-i-cinc anys de vida, aleshores, de Nacions Unides. Tota la catalanitat té integrat en l’imaginari la figura d’un dels nostres universals davant de l’Assemblea General interpretant i publicitant al món l’existència de la nació catalana, de les seves primeres institucions parlamentàries i de “pau i treva”. La coherència política de Pau Casals comportà que, per al món democràtic, la seva figura esdevingués un dels símbols de l’antifranquisme i, en conseqüència, un referent de les causes dels pobles. Aquí rau la causa de l’encàrrec d’U Thant, l’extraordinària rebuda que va viure en totes les seves compareixences davant de l’organisme internacional i el reconeixement de la seva persona i música per part dels moviments socials i polítics lligats a la causa de la pau.
No obstant, han transcorregut els anys i l’ONU mai no ha acabat de decidir-se sobre la conveniència d’impulsar i adoptar un himne oficial. El debat, però, és obert i, darrerament, hi ha un consens sobre la necessitat de gaudir-ne d’un, per la qual cosa havia arribat el moment d’implicar-hi el govern espanyol.
I això és el que hem fet. Erem conscients que només actuarien si ho impulsàvem els catalans. I això és el que hem fet els republicans. Avui ha estat el dia del debat. I n’hem reeixit. El govern espanyol, doncs, haurà de proposar a l’ONU tant la celebració de l’efemèride del 40è aniversari del concert de presentació del seu “Himne a la Pau” a través d’un seguit d’actes (també en col•laboració amb la Generalitat de Catalunya), com plantejar que l’Himne a la Pau sigui declarat oficial.
El text aprovat inclou, a més, el requeriment que el govern espanyol vagi informant dels passos fets. No fos cas que…
