Fa pocs mesos, arran de l’afer del PIRMI ja vam qualificar com a goven de miserables, l’actual de la Generalitat de Catalunya, en actuar matusserament quant a la reforma del PIRMI, bo i estigmatitzant i criminalitzant com a fraudulents els receptors d’aquesta prestació. I, ara, hi tornen. De forma matussera i classista (i això que es diuen progressistes i socialcristians!) plantejant mesures d’austeritat i estalvi indiscriminades.
La realitat és ben esfereïdora: 20% d’atur i 23% del PIB en frau fiscal, espoli fiscal enorme a què ens sotmet l’Estat i Millet al carrer. Imatges i realitats que conformen l’univers de l’imaginari de la decadència en què vivim. I davant de tot plegat, el Govern de la Generalitat, “el dels millors”, posa damunt la taula increments mancats de progressivitat (10% cànon aigua quan ja venim d’un increment del 8,5, copagament fàrmacs (caldria anomanar-lo “repagament”), augment de les taxes universitàries (ja incrementades enguany 7,6%) i de les dels hidrocarburs, i pujada del preu dels transports públics, més enllà de la retallada de sou als funcionaris.
Sacrificis “patriòtics” exigits pel nostre Govern, que tal vegada haguessin pogut assolir aquesta categoria si haguessin anat acompanyats d’altres mesures relacionades amb l’increment de la progressivitat fiscal i d’una crida a la ciutadania a plantar cara, de debò, a l’administració espanyola.
Però no sembla que aquest sigui el camí triat pel Govern. Més aviat tot el contrari: retallades indiscriminades que castiguen als de sempre i penalitzaran el consum, i anar preparant el vot favorable o l’abstenció en la investidura de Rajoy.
Un altre escenari és possible: pactar ajustos pressupostaris no indiscriminats i plantar-se davant del PP. Però, ara per ara, tot fa pensar que perquè això s’esdevingués, CiU hauria de tornar a néixer.
