El Govern central marca el camí: Declaració d’independència

 
            Els adjectius sobren, ni unilateral, ni bilateral, ni multilateral…, senzillament el que s’ha de fer és la Declaració d’independència. Aquesta és l’única solució a la qual han estat abocats el Parlament i el Govern del Principat, per part del Govern central espanyol. La gota que ha fet vessar el tassó ha estat haver duit el president català als tribunals per haver posat les urnes als llocs adequats perquè el poble català pogués votar. El mateix poble que li ho havia exigit. És el major exercici de democràcia al qual haguem pogut assistir. És tan gran que el Govern de l’Estat espanyol és incapaç de digerir-lo. El poble demana votar i el Govern li permet de fer-ho. Es veu que a Espanya no coneixen gaire el significat de la paraula democràcia, perquè han acusat el president d’haver fet un acte de delinqüent. El món assisteix astorat davant el comportament d’un estat que sempre ha intentat donar lliçons a tothom. Esgarrifa que es vulgui destruir la voluntat d’un poble amb mesures dictatorials. Aterra que aquells que no han volgut anul·lar un judici sumari contra el president Companys, ara en vulguin repetir un altre contra el president actual en funcions, quan ja fa temps que vàrem entrar en el segle XXI.
 
           Deixant de banda la celebració d’un genocidi el 12 d’octubre, amb una demostració de força que suposa la desfilada de l’exèrcit, és molt greu que un personatge qualsevol pugui pujar damunt un cadafal i tenint uns centenars de persones disposades a moure qualsevol batussa, senyali una persona, un periodista amb el nom i llinatge, i que convidi tota aquella gent a pegar-li, si el tenen al seu costat; és un periodista que s’ha dedicat a estudiar i tractar el tema de l’extrema dreta. O un altre, que també des del mateix indret s’adreça a tots els assistents i es queixa que el Govern central per arreglar aquell problema, el de l’independentisme, que no hagi enviat l’exèrcit a acabar amb tota aquella gentussa. Una persona que vol fer desaparèixer tot un poble, quasi dos milions de persones que han votat a favor dels independentistes. Com és possible que no es faci res contra aquests que volen acabar amb la convivència i provocar una guerra? Com és possible que es vulgui que s’inhabiliti o empresoni un president perquè ha permès que el poble votàs? No és el nostre president, aquell que des de Brussel·les no vol veure que milers de persones acudeixen a donar suport al president Mas i s’inventa que aquella gernació han acudit allà per intimidar els components del tribunal de justícia. Aquest no pot ser el president del nostre estat.
 
           Davant aquesta situació extrema, s’haurà d’actuar també de la mateixa manera. En primer lloc, a la CUP no li quedarà més remei que actuar de tal forma que possibiliti investir com a president català, Artur Mas. D’aquesta manera, i cas que se’l pugui condemnar, aquesta condemna hauria de recaure sobre el president de la Generalitat. Abans que tot això hagi ocorregut, el Parlament ha de fer oficial la Declaració d’Independència, i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha d’anul·lar la causa, que el propi país independent no li exigirà que la dugui endavant. Així les lleis espanyoles han de quedar per als territoris espanyols. I a Catalunya només han de regir les lleis que garanteixin la convivència.
 
           Al president i a totes les persones que hagin treballat per la independència de Catalunya se les volia fer desaparèixer amb la llei recentment aprovada al Senat espanyol, que havia de servir perquè el Tribunal Constitucional pogués inhabilitar-les. Per tant, això significa que l’únic camí que han deixat, el camí que han marcat és el de la Declaració d’Independència, i que aquesta llei no serveixi perquè no existeixi en el territori català.