Garbuix vol dir embolic. Doncs això! El garbuix dins del PSC ni el millor desllorigador en trauria l'entrellat de tot plegat. Els federalistes, amb Rubalcaba i Navarro al davant, estan marejant la perdiu volent un estat federal, com si aconseguir-ho fos la solució al problema català.
El Pere Navarro, tot sovint deu visitar alguna vident que presagia el futur, perquè sap tota la veritat de com anirà el procés cap a la independència. Aquesta veritat, segons ell, és que Catalunya no podrà aconseguir la independència, però Espanya sí que arribarà a ser un estat federal.,
L'única veritat que sap certa el secretari general del PSC sense visitar cap vident, però dissimulant molt bé, és l'abandonament voluntari del partit de molts militants del PSC.
Garbuix que farà pixar contínuament fora de test als socialistes de Catalunya, mentre tinguin Pere Navarro al davant del PSC, amb una obediència cega cap al PSOE i al seu cap Rubalcaba.
LA VERITAT D'UN ESTAT FEDERAL – Rubalcaba està convençut d'aconseguir canviar la Constitució per fer d'Espanya un estat federal, i en aquesta utopia l'acompanya el Pere Navarro proclamant com si fos un crit de guerra: “Espanya serà federal o no serà”.
Un estat federal és una forma descentralitzada de governar-se, amb un govern central i diversos estats autònoms, i que es relacionen entre ells amb una constitució federal comuna en alguns punts i una constitució per cada estat federat, on es pacta com es distribueixen les diferents competències entre el govern central federal i els diferents estats federats. No és això el que tenim actualment? Es digui estat federal o autonòmic? Perquè volen canviar la constitució, sense voler dir la veritat que amaguen? Per no canviar res i qui dia passa any empeny, i anar oprimint als colons catalans, malgrat que sempre diuen que no som una colònia i que per això no ens podem independitzar. Explicaré als dos senyors federalistes anomenats al començament d'aquest article, que la paraula federal ve del llatí “federare”, que vol dir “UNIR”. ¿Com volen fer una federació de les disset autonomies, si vàries d'aquestes autonomies no ens poden veure ni en pintura -a les que mana el PP segur!-, Catalunya vol marxar i Euskadi en un futur també marxarà? No veig la unió per enlloc ni l'entesa per poder-nos federar.
Aquest estat federal central -com en un estat autonòmic central- hauria de respectar les constitucions dels diferents estats federats, sense interferir en les competències pactades i traspassades. No sé com funciona a Alemanya, Suïssa i altres estats federals aquestes interferències, però aquí Espanya amb l'experiència viscuda amb les autonomies i coneixent el personal del govern central -tant se val si mana el PP com el PSOE- continuarien portant tot el que Parlament català decidís al Tribunal Constitucional Federal, i seria el mateix de sempre.
L'intel·lecte del Navarro no crec que arribi a un nivell gaire alt, perquè la seva il·luminada frase: “Espanya serà federal o no serà”, la història l'avortat diferents vegades i no ha deixat que es fes realitat en cap ocasió. El 8 de juny de 1873 les Corts Constituents van proclamar la República Federal, presentant un projecte de Constitució Federal que no s'aprovà. El 1874 tornà la monarquia. El 1901 hi hagué divergències entre la direcció dels federalistes de Madrid i els federalistes catalans (cap novetat, com sempre!). El 1917 s'intentà refer el partit federal; un altre intent fallit. El 1931 es fundà l'Extrema Esquerra Federal i el federalisme encara en sortí més dividit. Aquesta fluixa força federalista l'absorbí Esquerra Republicana de Catalunya junt amb el Partit Radical, però tampoc es posaren d'acord malgrat anar junts a les eleccions del Parlament Català, separant-se novament. Finalment el 1936 els federals no volgueren signar el pacte del Front d'Esquerres de Catalunya, i van separar-se definitivament. Són 141 anys intentant un federalisme impossible i ara surten el Rubalcaba i el Navarro predicant en el desert, volent fer volar coloms i erigint-se com a salvadors del problema català, proposant uns acords per canviar la Constitució, on no cap ni el dret a decidir dels catalans ni reconeix Catalunya com a nació.
Per més escarni en el debat del dia 8 d'abril al Congrés, Rubalcaba va tenir la gosadia de recordar, que “l'autogovern català sempre que ha avançat ho ha fet amb els socialistes”.
1-Zapatero va prometre durant la campanya catalana del 2003 que donaria suport al projecte de l'Estatut del Parlament català. Després com a president del govern espanyol, va oblidar-se de la promesa. I el PSC sense protestar i mirant cap a una altra banda.
2-Les declaracions d'Alfonso Guerra dient que l'Estatut aprovat al Parlament de Catalunya era infumable, i que havien passat el ribot per deixar-lo “bien cepillado”, eren una falta de respecte. I el PSC sense protestar per aquestes paraules i mirant cap a una altra banda.
3-El president de la Junta d'Andalusia, Chaves, va dir que mai seria acceptat el model de finançament que proposava l'Estatut. Chaves des d'Andalusia i Rodríguez Ibarra des d'Extremadura, van ser les veus socialistes que van demostrar més oposició a l'Estatut de Catalunya.
Aquests personatges (Zapatero, Guerra, Ibarra i Chaves) només són quatre exemples de socialistes, que amb el seu engany i la seva burla, deuen haver col·laborat a l'avenç de l'autogovern català, segons les paraules pronunciades pel secretari general del PSOE. Oi, senyor Rubalcaba? Perquè aquests senyors són socialistes, oi, senyor Rubalcaba?
Així doncs, no faci declaracions de cara a la galeria que no són veritat! Senyors “manaies” del PSOE-PSC, d'això se'n diu voler enganyar la gent i no dir la veritat!
LA VERITAT QUE NINGÚ CONEIX-Però no s'acaba aquí la veritat de què presumeix el primer secretari del PSC, Pere Navarro. El seu mal caràcter, ara l'ha dirigit contra el CATN titllant-lo de mentider i reclamant: “que digui la veritat a la gent i expliqui que Catalunya quedaria fora automàticament de la Unió Europea”.
¿Perquè els que no volen la independència de Catalunya, saben segur que no podrem continuar pertanyent a la UE, si aconseguim ser un nou estat d'Europa, i ens ho hem de creure com una veritat absoluta? ¿Perquè si nosaltres lluitem per la nostra independència i diem que no ens faran fora de la Unió Europea, ells no poden creure què serà com diem nosaltres?
Ni ells ni nosaltres sabem la veritat de què passarà. Quan arribi el dia sabrem qui tenia raó. No cal que ens ho diguin cada dia fins al 9-N. D’altra banda, els arguments que pretenen fer previsions sobre el futur tenen un nivell d’incertitud molt ampli.
Pere Navarro i tots els repetidors de la mateixa cantarella de cada dia, amenaçant-nos fora de la UE, moltes vegades ens volen fer creure que les paraules pronunciades són veritats absolutes, quan en realitat volen que creiem en elles perquè darrere s'amaguen altres interessos.
La filosofia ensenya, que la millor manera d'assegurar-se la veritat és adonar-se que mai pot ser d'un mateix. Això és, si la veritat és la meva veritat, segur que no val res. Si Pere Navarro diu: “el dia de Nadal és el 25 de desembre”, això és veritat no perquè ho digui ell o sigui la seva veritat, sinó precisament perquè ho pot dir qualsevol. Per als antics grecs el contrari de la veritat era l'opinió.
Aconsellaria al Pere Navarro que opini en comptes d'escampar frases que no són certes, assegurant que ell sap la veritat i tots els altres menteixen. Recordi el refrany; “En boca del mentider fins i tot la veritat es fa dubtosa”
LA VERITAT DISSIMULADA – D'amagar l'ou el secretari general del PSC en sap un niu. El PSC des de què Pere Navarro n'és el secretari general, la desintegració i davallada del partit cada dia va sent més nombrosa, i encara que ell faci veure que no passa res, han passat i passen moltes coses. El temps dirà com aquest dissimular del Navarro fent veure que no passa res, es veurà reflectit a les pròximes eleccions catalanes d'aquí a dos anys.
Dimissions i abandonaments de gent important del partit, són preses pel secretari general com a cosa normal i sense importància. Què no hi ha criteri i no saben per on tirar, és l'exemple de la probable expulsió dels tres diputats-mal anomenats díscols-Elena, Geli i Ventura, que després de setmanes de la seva votació en contra del què havia manat el partit, encara no hi han trobat la solució. L'única solució immediata que a les ments pensants i clarividents del partit se'ls va acudir, va ser castigar-los a asseure's a l'última fila (encara com no els van castigar de cara a la paret, com feien les escoles antigament).
Desercions a Berga, a Osona, a Vilafranca del Penedès i a altres llocs; fortes discrepàncies de militants pesants dins el partit (Tura, Geli, Ros, Castells); la dimissió de Marc Mur, alcalde de Flix, dels seus càrrecs al PSC; Anna Peláez a Cambrils destituïda per haver plantat cara a Antonio Balmón, el qual va aprofitar per dir que al PSC hi ha gent que hi sobra. Ell no sobra, ell té la veritat i els que no estan amb ell estan equivocats. Amb aquesta manera d'actuar el Navarro, el Balmón i companyia, es cobreixen de glòria perquè demostren no haver llegit el que diuen els seus estatuts, i passar-se per l’arc de triomf els seus 38 articles.
Article 1 apartat segon.
“El respecte a la llibertat de consciència, al lliure pensament i a la lliure expressió de cadascun dels i les militants. La llibertat de discussió i d'expressió serà absoluta a tots els nivells del Partit”
El càstig i la possible expulsió dels “díscols” i l'expressió de Balmón, són tot el contrari del que diu aquest article. Com passa arreu s'escriuen articles, lleis, normes i altres galindaines que ningú en fa cas i no serveixen per a res.
No solament són aquestes expulsions, aquestes desercions i aquestes males formes d'actuar del PSC que han fet que molts abandonin la militància. Pere Navarro pensa que tot funciona com fa 40 anys, i la societat ha canviat molt en aquests anys. El PSC està ancorat als anys vuitanta quan tot eren flors i violes pel partit. El cinturó de la capital de Catalunya era feu dels socialistes amb un nombre important de votants, però avui dia molts fills d'aquells votants -nascuts ja a Catalunya- van viure el començament de la democràcia sent molt petits i no van votar la “sacrosanta constitució”. Això vol dir que molts d'aquests catalans pensen molt diferent dels seus pares i veient com pot desenvolupar-se tot plegat, prefereixen optar per una opció contrària a la del PSC, que amb la seva ambigua posició davant el procés independentista, i la seva nul·la resposta a la sentència del Tribunal Constitucional de l'any 2010, ha fet que molts no vulguin pertànyer a un partit en davallada contínua.
Tots aquests fets i més que tots sabem, són veritats que volen dissimular els dirigents del PSC, malgrat que ells també saben de la seva veracitat.
Recordaré per acabar al Navarro, Rubalcaba, Balmón i companyia una frase:
“La forma més fàcil per a ser enganyat és creure's més llest que els altres”
François de la Rochefoucauld (1613-1680) Escriptor francès.
