Jo no he estat mai gaire partidari de les seleccions esportives nacionals. De cap. Sóc dels que creuen que l’esport hauria d’unir més les persones i fomentar aquells aspectes més lúdics de l’esperit competitiu que no pas fomentar fanatismes xenòfobs i la conversió en ídols “nacionals” d’una colla de nois i noies que han fet de les seves condicions físiques i del seu talent esportiu una professió sovint milionària. Ara bé, dit això, he de reconèixer que l’arma és molt poderosa i el fet de no tenir-la ens deixa més que en completa i crua indefensió, en pilota picada. És per això que, sense agradar-me la cosa, jo també la vull i la reclamo. I ara més que mai. És més, a la vista està que si no ens espavilem, potser ja serà massa tard i del sentit de país només ens en quedarà un record als llibres d’història. Potser ni això.
Però deixo el món màgic de les medalletes i els llorers i de les pilotes que boten, per parlar del sòrdid món del dret constitucional i de les pilotes que no sonen, picades o sense picar.
Es creixen, aquesta gent. I ara, enlluernats pel reflex de les copes alçades cara al sol, es veuen refermats en el dret autoadjudicat d’imposar la seva idea de país a la dels altres i anorrear definitivament qualsevol identitat nacional que es contraposi a la llur. I, és clar, les càrregues més dures van directament adreçades a la línia de flotació de qualsevol identitat col•lectiva, és a dir, a la llengua.
En el seu dia vaig votar que NO a la Constitución i als dos Estatuts entre d’altres coses, però de forma determinant, perquè en tots tres textos es reconeix la oficialitat del castellà a Catalunya. Sí, ja ho sé! Dir aquestes coses és considerat políticament incorrecte i ja m’he acostumat a que em mirin de biaix quan faig aquesta mena d’afirmacions, però jo segueixo aferrat a aquesta convicció (i a d’altres) com una pegellida de Cadaqués, o del Pont del Petroli, si us ho estimeu més. Que rarejo? Ja ho sé, però se me’n ben refot. El castellà a Castella i a Catalunya, el català. La resta és afegit.
L’oficialitat del castellà en els dominis lingüístics del català no em sembla defensable des de cap punt de vista. Des d’un punt de vista polític, és una imposició intolerable. Des d’un punt de vista sòcio-lingüístic no provoca més que disglòssia i des d’un punt de vista social, conflicte, encara que ho neguin tots amb la boca menuda i amb la grossa. El pacte no escrit i quasi cregut per tothom de tan repetir-lo diu: “a Catalunya no hi ha conflicte lingüístic”. I una merda! Jo estic en conflicte permanent per causes lingüístiques. Visc en conflicte permanent per no renunciar, per no voler afluixar. Trobo conflicte a la feina, a la vida pública i a la vida normal. Cada dia, una vegada i una altra, constantment, vitalment. No vull dir que el conflicte sigui sempre violent o especialment cru, tot i que algun cop sí que ho és. La major part de les vegades és una simple remor de fons, una permanent zum-zum, com una coïssor de l’esperit que no s’alleuja de cap manera. Zum-zum…, zum-zum…, zum-zum…. T’hi acostumes, és clar, però molesta. Ja n’estic més que fart, refart i fartíssim de suportar miradetes insolents, repeticions de frases, comentaris amb repicó, petits somriures irònics, insistències subtils i educades (o no tant) perquè deposi la meva actitud lingüísticament militant, que es percebuda al meu propi país, a casa meva, com una actitud intransigent i maleducada. Quins pebrots!
Algú pot pensar que sóc un anti-castellà, de fet hi ha qui m’ho diu directament. Error gravíssim! No solament no ho sóc sinó que sóc un apassionat de les llengües. M’agrada el castellà (i d’altres llengües) i me l’estimo. Tenir-ne el coneixement que en tinc, forma part del meu patrimoni personal i cultural que valoro gelosament. Faig servir el castellà quan em dóna la gana i amb qui em dóna la gana, en exercici de la meva llibertat personal i del meu propi gaudi. I defensaré sempre que tothom ho pugui fer, naturalment. Però no reconec el castellà com a llengua pròpia, ni meva ni del meu país. Ni accepto que el castellà sigui llengua oficial i obligatòria en el territori que no li és propi. A sant de què?
Fan un manifiesto per demanar que el castellà tingui preponderància sobre les altres llengües de l’Estat Espanyol. Hi argumenten raons de drets personals. Quines penques! I els meus, de drets personals? Per quina raó jo no puc exigir que els meus fills siguin escolaritzats en la seva llengua materna, posem per cas, a Burgos? I en canvi un burgalès si que ho ha de poder fer a Badalona? Per quins set sous jo no puc ser atès en català per l’administració municipal d’El Puerto de Santa María i un porteño sí que ho pot fer a Tiana? Aneu a cagar, home!
Fan servir uns altres arguments basats en raons socials. Diuen que cal un idioma comú per tal de fer més senzilles les relacions. Doncs perquè no ens deixem de romanços i ens oblidem del castellà i ens passem tots a l’anglès o a l’esperanto d’una vegada i per sempre? I ja cal que anem en compte que potser algun dia ens haurem de passar tots al xinès mandarí. No em feu riure, que no sou pallassos.
Diuen que les llengües no tenen territori. Això és tant obtusament ignorant que ni ho comentaré, de vergonya que em fa. I si, en canvi, vull pensar que no és la ignorància qui els fa fer aquestes afirmacions, llavors és que es tracta de mala llet que encara és molt pitjor.
Aquí hi ha un article que fa unes reflexions força interessants. Val la pena llegir-lo. I una entrevista a Josep Mª Nadal, que també.
Fa temps havia pensat de passar al contraatac, imaginant la promoció de manifestos en favor del català com a llengua oficial única o, fins i tot, d’iniciatives parlamentàries. Fa temps també que vaig desistir-ne. Al capdavall no ens en sortiríem i només aconseguiríem legitimar un marc polític que no té ni cap ni peus ni raó de ser. Preu per preu, sabates grosses. És més pràctic treballar per carregar-nos aquest marc polític i crear-ne un de nou que ens sigui propi.
De vegades em pregunto què pot fer una puça insignificant com jo davant la feblesa d’esperit de les nostres classes dirigents, tant socials, com civils, com econòmiques, com polítiques? Mai he sentit ningú parlar d’aquestes qüestions amb prou claredat, sense apel•latius. Tot són eufemismes, fugides d’estudi, discursets políticament correctes…, gallinassa i cagarel•la.
He optat per ser digne amb mi mateix i predicar amb l’exemple. No sé si serveix de gaire o de res, però al menys per a mi, m’alleuja la pruïja aquella de la qual us parlava.
La llàstima és que la gallinassa i la cagarel•la empastifen tant els circuit de la nostra malmesa pàtria que ja formen part del paisatge social i polític. Els hem incorporat al patrimoni cultural i obturen la lliure circulació del pensament i l’exercici de la plena llibertat.
Som una immensa granja de gallines que s’esvaloten per no res, omplint l’aire de plomes, cloqueigs, polseguera i …res més. Al final de tot, ens continuaran fotent tots els ous de la cistella i acabarem plomats i a l’olla. I als més pollastrets de nosaltres, se’ns fotran a l’ast. Al menys, mentre pugui, deixeu-me que m’entretingui a fer de gall de panses i que canti el meu propi quiquiriquic enfilat al pal del galliner. D’aquesta manera, quan vinguin a plomar-me, els podré rebre amb l’ànima lliure i el bec a punt i ben esmolat.
