La causa general contra l’independentisme avança inexorablement sota el lideratge del jutge Lamela. És una operació de criminalització que ha traspassat els límits de l’estat de dret. Les interlocutòries del jutge penalitzen les opinions, criminalitzen el fet de ser independentista i cerquen la mort política dels encausats. L’objectiu és paralitzar i derrotar les aspiracions republicanes aprofundint en la desmoralització dels presos. L’Espanya inalterada assumeix d’esquerra a dreta la regressió democràtica espanyola sense moure un dit ni badar boca. El nostre procés d’autodeterminació ha deixat al descobert que el franquisme acabà amb aquella altra Espanya, democràtica, progressista, republicana. Avui Espanya és abans que la democràcia i la veritat: el ministre Catalá avança sentències; el govern espanyol tritura la independència judicial, pressiona el Tribunal Constitucional i força la màquina per desfer el resultat de les eleccions que en el marc del 155 el propi govern convocà. L’Estat en fase repressiva rutlla com una piconadora i el camp republicà català ha hagut de recular. És així.
Estem estupefactes. Enrabiats. Lliurem les batalles emocionalment: sentim pena i dolor pels presos i les seves famílies. Convoquem actes de suport als empresonats per mostrar que no els oblidem. Però en realitat no sabem què fer per ajudar-los efectivament. Sabem que hi haurà nous encausats; que malauradament decenes de persones passaran a mans dels jutges per haver militat per la independència i haver tingut per objectiu la República. El cas és que la sana voluntat que els presos tornin a casa “a qualsevol preu” ens ha deixat sense eines de resistència operativa. Per a la justícia espanyola, l’únic camí per eixir de la cel·la és deixar de ser independentista, retractar-se, assumir la pena, i deixar la política activa. Una mena de reinserció feta a mida del cas català. No volem que hi hagi presos ni encausats polítics, però no podem permetre la humiliació d’abandonar les pròpies posicions polítiques per evitar la repressió. O perdrem.
Davant del fet que la repressió va en augment, la nostra resposta no pot ser assumir-la i adoptar-la com a inevitable. I menys encara adoptar la postura de recular per sistema. Si dignament podem afirmar i provar que el nostre delicte és ser independentistes que volem exercir la independència en democràcia, i que aquesta és una voluntat col·lectiva molt significativa, hem de fer front polític a la repressió esquerdant el bloc político-judicial de l’Estat amb la defensa de les nostres posicions. És a dir, no cooperant amb la propaganda feta justícia arbitrària que afirma la criminalització de l’independentisme. Això vol dir que hem de dur a terme accions d’autoimmolació i/o posar-nos en risc innecessàriament? No, això significa que només com a bloc polític, com a col·lectiu, tindrem l’oportunitat de confrontar amb l’Estat el nostre dret a existir, a defensar les nostres idees polítiques i el nostre programa polític. Si, en canvi, els encausats, un a un, cadascú amb el seu advocat, defineixen individualment el seu periple jurídic, faran que l’Estat guanyi la partida repressiva i, de retruc, les aspiracions col·lectives del camp republicà.
Si la causa penal contra l’independentisme és general, la resposta republicana ha de ser general i política. Unitària i adaptable a les diferents circumstàncies de les acusacions i de les situacions personals i processals. Davant dels jutges hi ha d’aver una defensa raonada de les nostres posicions que no ens faci perdre llançols a cada bugada; que proporcioni fortalesa, arguments i capacitat de mobilització a la nostra gent; que reforci l’encausat en saber-se part d’un nosaltres que camina en la mateixa direcció. No necessitem herois icònics, ni accions individuals de sacrifici exemplar; necessitem la certesa que contra la repressió anem plegats per vèncer-la i que la millor fórmula per no tenir presos és fer per a l’Estat insostenible el fet de tenir-los.
Amb els presos, amb els encausats, amb tots els represaliats, tota la empatia humana de solidaritat per les seves circumstàncies. Però ja trigem a fer política antirepressiva d’aquesta realitat. I cada dia que passa, més difícil serà la construcció d’un front imprescindible en tots els processos d’alliberament, el front antirepressiu.
Xavier Godàs @XavierGodas
Batlle de Vilassar de Dalt i sociòleg.
