Germànic i racional fins al final. Però, el cert és que el Papa Benet XVI deixarà el lideratge de l’Església a diferència dels seus antecessors, que han arribat als seus últims dies assentats al tron de Pere. Ell, els vol viure en absoluta contemplació de l’esperit. S’obre un període incert per l’Església Catòlica, un període políticament i teològicament molt interessant.
El Papa ho deixa perquè està cansat, perquè no pot exercir el seu ministeri amb la il·lusió que desprenia quan el van entronitzar el 2005. Però, més enllà de l’oficialitat hi ha uns últims anys de Pontificat polèmics, amb filtracions i escàndols arran de la seva voluntat de posar ordre intern, amb traïcions dins del Vaticà al més pur estil d’un llibre de Dan Brown o el Watergate nord-americà. Recordo un amic sacerdot que, en el moment que hi va haver fumata blanca, em va dir per telèfon que Ratzinger era un candidat ideal, que teològicament era un dels cardenals més preparats, que a les seves classes universitàries fins i tot s’havia arribat a cobrar entrada per la brillantor intel·lectual amb què les executava.
Més enllà de l’acadèmic, però, he vist el Papa Ratzinger com el guardià de la doctrina que va enfrontar-lo amb els díscols teòlegs de l’Alliberament, el continuador d’una ortodòxia que –amb matisos, ja que ha tret poder a l'Opus Dei– el seu antecessor va posar de manifest múltiples vegades. No és d’estranyar que Benet XVI hagués estat, com a cardenal, el gran col·laborar perpetu de Joan Pau II. Per la seva banda, haurà passat a la història pel seu impuls a un catolicisme 2.0 que té en el twitter un nou canal de relació entre el Papat i els fidels. El 2.0, senyal inequívoc de modernitat, també va arribar al Vaticà el desembre de l’any passat.
Voldria agafar la metàfora que suposa que una institució mil·lenària i fortament anquilosada s’obri a les xarxes socials. L’espai de debat, l’àgora dels nous temps. Des del meu punt de vista, representa l’embrió d’una modernitat que ha d’arribar, sí o sí, a l’Església. El temps de l’ortodòxia s’ha acabat, i per molt que històricament el cristianisme ha tingut recels i baralles internes per la conservació i la interpretació reglada del missatge diví –ja des del concili de Nicea (325 d.C.) i la crisi de l’arrianisme– cal ser conscients dels reptes que suposa pels mandataris vaticans la pluralitat amb què avui s’enfronta el cristianisme. Des de fa anys, força, l’Església ja no té el monopoli de la significació social i ha de conviure en el marc d’una societat complexa en què la vida terrenal acaba marcant el fer de la nostra quotidianitat, més ara amb la crisi. Per molts, l’Església ja no és un refugi perquè el seu missatge no dóna solucions als problemes del dia a dia.
Els reptes del nou Pontífex són majúsculs. Ha de convertir la metàfora tecnològica en una praxis diària. La nova Església post Benet XVI no pot permetre estendre’s per l’Àfrica o l’Amèrica Llatina deixant el desencís de molts europeus sense resposta. La continuada reducció de rectors a les nostres viles és la plasmació d’aquest allunyament; que sis de cada deu casaments a Espanya siguin civils, també és una dada a tenir en compte. La resposta per a molts publicans –apel·lant a la paràbola del fariseu i el publicà– arriba ara de personatges trencadors com Teresa Forcades –que té fins i tot militants de la CUP als seus mítings– o Pere Casaldàliga, totalment distants a l’ortodòxia vaticana.
Enfortir l’Església no significa endurir l’ortodòxia: s’ha respondre a les demandes de la societat –diferent a cada poble, a cada ciutat– des del coneixement concret del territori i el pragmatisme requerit en cada situació. Cal deixar el bàcul i la mitra i posar-se sandàlies de pescador.
