Si els catalans tinguessin un mínim de dignitat i un cap que no servís per posar-se la barretina a cada festeta reivindicativa dels pebrots, entendrien que la corrupció gruixuda de Jordi Pujol lluny de consistir en el seu enriquiment familiar té a veure amb la doble moral catòlica practicada sobre aquest país durant vint-i-tres anys, per cert que amb una arrogància consentida contrària al manament del seu estimat Jesucrist. El peixcovisme no només va ser i continua sent, malgrat que ara no hi hagi ni peix ni cove i mentre no hi hagi independència, una pràctica no només degradant, i doncs, corrupta, sinó també degradadora sobre la mentalitat dels catalans, una mentalitat que encara dura, i també lamentablement dins l’independentisme. I és que la idea del peix al cove, a banda de ser corrupta perquè suposa un frau al poble català ja que d’una banda se li ha venut la idea que som nació, i de l’altra que no mereixem tenir estat perquè amb una mica de peixet ja en tenim prou per anar tirant perquè som molt espavilats justament perquè som nació, porta també implícita la visió hispanocèntrica de la vida, una visió que atempta frontalment i de manera letal contra la mentalitat que hauria de ser imprescindible per afrontar amb garanties el camí cap a la independència.
Al fil d’aquesta reflexió, fa riure per no dir plorar el joc de despropòsits que ha provocat que l’Estat espanyol utilitzi la figura de Jordi Pujol per mirar de torpedinar l’independentisme. Per una banda, un poble, el català, que ha convertit durant tres dècades aquest farsant en guru de l’anomenat catalanisme, i de l’altra un Estat espanyol que ha sabut encertadament en tot moment que Pujol no els suposava cap perill, sinó al contrari, una garantia de sotmetiment de l’independentisme, ergo d’anorreament d’un catalanisme de veritat, és a dir potent des de la situació d’un Estat català al qual Pujol, insisteixo, sempre es va oposar i fins i tot mofar, tot ballant la sardana amb barretina els diumenges i pactant amb Madrid entre setmana. Però malgrat l’evidència, és tal el coneixement espanyol de la mentalitat estúpida catalana, que no han dubtat a utilitzar l’antiindependentista Pujol com a referent suposadament de l’independentisme per afeblir la moral de la tropa catalana. I els catalans no només s’ho han empassat sinó que a sobre són ells mateixos els qui s’encarreguen d’afegir llenya al foc encès pel veí. Què és si no la perversa i inútil comissió d’investigació parlamentària mentre en paral·lel es fa el judici al tribunal?
Aquest nivell penós del poble queda reflectit amb precisió en la classe política catalana. L’espectacle recent de la compareixença dels Pujol ha estat molt eloqüent. Vergonyantment revelador. Una violenta ofensa a la sensibilitat i un insult a la dignitat humana. Per a qui la volgués veure, una radiografia perfecta del que és això que els catalans anomenen país, però que jo anomeno pelleringa de Comunidad Autónoma. D’una banda una família Pujol humiliada i per això destapant ara sense embuts la seva arrogància després d’haver-se cregut la mestressa del ranxo durant dècades, i per cert que gràcies al vot d’aquest poble ruc; i de l’altra, uns polítics (?) del parlament català fent preguntes retòriques gratuïtament acusatòries. Cap rigor. Cap serietat. Ni mitja elevació. Uns miserables carronyers que en la seva vergonyant mesquinesa es desentenien de la recerca de la veritat perquè només pretenien fer llenya de l’arbre caigut, i això mentre Espanya es fregava les mans amb aquests pseudopolítics catalans, concretament els que diuen anar cap a la independència. Aquest és el nivell de baixesa moral i intel·lectual que té aquest poble, i des de fa dècades. Un poble i una classe política, tots plegats amb tant d’autoodi, amb tanta síndrome d’Estocolm que necessiten demostrar les seves bondats a l’amo corrupte espanyol entretenint-se amb la corrupció d’un seu impresentable expresident a qui el poble no es va cansar de votar, mentre aquest poble no s’adona que representa la xocolata del lloro en comparació amb els sidrals de corrupció continus dels personatges del país veí, sobre els quals els catalans no semblen parar tant esment. Aquest és el nivell dels catalans i els seus polítics, aquells que ens diuen amb insistència que cal fer foc nou amb un país nou, independent; uns politicastres que, per cert, parlen de fer la independència mentre curiosament continuen després de dècades sense parlar de fer una bàsica llei electoral, sense que per la seva banda el poble ni es pregunti això com es menja. Per ignorància. Encara pitjor: per voluntat d’ignorància. I com que miracles no n'hi ha, per tot això tenim el que tenim, que és només un tast del que tindrem.
