Esta molt ben dit allò de que “la unió fa la força”, en el ben entès que des de la llibertat i autonomia dels intervinents que han decidit, voluntàriament, unir els esforços particulars per un fet comú, a gust de tots ells i sense perdre la identitat cap d’ells. Aquesta màxima portada a la pràctica políticament xoca de front amb tot tipus de parets, algunes d’elles completament insalvables.
Es contraproduent voler mantenir una unió a base de no acceptar cap més veu que la auto-impossada com a única. Quant hi han diferents sensibilitats, a la curta o a la llarga el totalitarisme és torna en contra i, en lloc de sumar accions, resta efectivitat en el projecte i esdevé en un radicalisme que, en cas de la bona entesa desitjable, mai s’hagués arribat a produir.
Parlar, per exemple, de federacions esportives és tractar temes candents i altament actuals però, parlar d’estats federals a Catalunya i a Espanya és com parlar de quelcom aliè i sense lligam, ni comparació, ni perquè. Es cert que, per ara i tant, és totalment una utopia parlar d’això però sempre pot resultar interessant reflexionar i documentar-nos per si algun dia “sona la flauta” i ens trobem com d’altres països europeus amb una estructura política diferent a la vigent. Seria senyal de que, al fi, s’ha adaptat a la realitat del territori i a permès que tothom sigui el que es dintre de l’Estat. Un Estat que, sense cap dubte agafaria molta més consistència, això si, se l’hi hauria de canviar la imatge, més cap a quelcom més representatiu comunitariament i on tothom s’hi pogués sentir, com a mínim, no estrany.
Documentar-nos, al menys en la coneixença de realitats en aquest sentit i que, de ben segur, no tothom ho te identificat en aquest terme. Alguns exemples podrien ser:
La Confederació Helvètica (Süissa), que esta formada per 26 cantons autònoms. La República Federal d’Alemanya, que la formen un total de 16 länders autònoms. Austria, que és una República Federal formada per 9 estats. Els Estats Units d’Amèrica, que els formen un total de 50 estats i 1 districte federal.
I una monarquia com Bèlgica, era un Estat unitari i desprès de la II Guerra Mundial va evolucionar cap un estat federal i esdevingué amb les 3 regions autònomes actuals. I la reforma constitucional en la que esta Itàlia te per objectiu crear una república federal.
També és il·lustratiu, pel fet de que res és perpetu quan hi han sentiments pel mig, el cas de la Unió de Repúbliques Sovietico-Socialistes (U.R.S.S.), o el de Iugoslàvia o el de Txecoslovàquia o, fins i tot, el del Nepal que amb 240 anys de monarquia absolutista i desprès d’una revolta popular en contra d’ella al 2006, ara és república.
Per altre banda, hi ha estats sobirans que renuncien a exercir les seves competències fora del seu territori i les cedeixen a estats veïns o amics, com Mònaco, a França; San Marino, a Itàlia o Liechtenstein, a Süissa. Si que val a dir que és tracta de països molt petits en extensió i en població autòctona, encara que amb força renom identitari i prou vida pròpia. Renom i vida que, individualment, rarament haurien assolit.
En un Estat clarament multicultural, procediria un federalisme asimètric per reconèixer les diferencies d’una regió respecte a les demès. Un exemple il·lustratiu d’aquesta
definició podria ser Canada, on Quebec te una llengua oficial -el francès- diferent a la del reste de l’Estat -l’anglès-… i Canada segueix sent Canada… oi ?. La capacitat en reconèixer les diferències entre les persones representa seguretat en un mateix, i això mateix també és pot aplicar aquí. O d’un federalisme fiscal responsable, com acaba (octubre) d’aprovar el govern italià -ni més ni menys que de Berlusconi-.
Arribat el cas de l’hipotètic despertar d’un nou dia, fins i tot seria un bon moment de valorar la situació resultant i de si caldria mantenir vigent el debat que manté l’enfrontament de identitats que, de seguir com estem -i molt em temo de que així sigui- ,en el nostre cas, és redueix a mirar-nos com el que som, i una bona majoria ens sentim… però no com el que ens veuen… que no és que coincideixi, precisament.
escrit al http://www.xavier.guarque.blog.cat/ el març-2009
