L’església visigòtica que domina les Espanyes està més pendent de debatre com evangelitzar (o espanyolitzar) els pobres catalans que no d’afrontar altres reptes, socialment més necessaris. Si més no, això es desprèn dels mitjans que controla la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), que com bé altertaven alguns companys de la premsa més catalanista, n’hi havia que ja organitzaven un debat al voltant de si s’ha d’intervenir militarment, o no, a Catalunya. Mentrestant, les comunitats de base –algunes prou allunyades de la jerarquia vaticana– s’organitzen per treballar a favor dels desafavorits. Quina feina fa Cáritas!, que és en molts municipis un complement necessari pels serveis socials dels endeutats Ajuntaments.
L’Església de peu s’allunya a marxes forçades dels seus jerarques. La base segueix altres plantejaments molt més pròxims a l’ideal d’altruisme que plantejaven els primers cristians i busca referents que s’adaptin als signes dels temps. L’actualització del discurs teològic que fa Teresa Forcades –capaç de congregar un miler de persones a l’auditori, militants cupaires inclosos– és un exemple del distanciament que hi ha entre la institució –“l’aliança entre el canó i la Creu”, que critica– i aquells qui caminen al costat del poble. Forcades actualitza el discurs de Joan XXIII –“si continuem sense estar atents als signes dels temps, no sabem què pot passar a nivell institucional”, va dir a Vic fa poc– i recupera a casa nostra les aportacions de la teologia de l’Alliberament que tant han inspirat el missatge de Pere Casaldàliga. “Hi ha molts llocs on els cristians saben que s’han de formar a través d’actituds que ja no esperen ser sancionades des de les estructures de l’Església”, va reblar.
Pere Casaldàliga en el record. Als 84 anys i malalt de Parkinson, el bisbe bagenc ha hagut d’abandonar Sao Felix do Araguaia a causa de les amenaces de mort per haver liderat durant 40 anys la reivindicació dels drets dels indígenes. Al marge dels qui n’han rodat un film sobre la seva vida –que s’estrenarà l’any vinent– conec altres catalans que s’han aproximat a la prelazia de Sao Felix a escoltar el mestre únicament amb la voluntat de trobar un cristianisme purità, sense bàcul ni mitra que en dirigeixi les passes, reformulat per boca d’un ancià octogenari que tot i el seu emeritatge no ha abandonat la causa que ha defensat durant tants anys de treball. Casaldàliga és l’antítesi de Joseph Ratzinger, de qui tothom sap la seva animadversió per la teologia de l’Alliberament; dos homes d’intel·ligència, però dos camins antagònics: el primer s’ha aproximat als humils desvestint-se de l’encotillament de l’ortodòxia; el segon, ha estat entronitzat com el líder d’una institució que, desgraciadament, s’enroca en la tradició per no perdre els privilegis aconseguits durant la història i haver-se d’adaptar als nous temps.
“La concepció de puresa d’una religió tampoc m’atrau”, critica Forcades. Casaldàliga parla de macroecumenisme per reivindicar la necessitat d’un diàleg entre religions a gran escala, la necessitat d’adaptació dels discursos religiosos per sobreviure en aquesta modernitat líquida en què vivim tots. Tant Teresa Forcades com Pere Casaldàliga són outsiders de l’Església. Però, no ho són pas per una societat que, cada vegada, busca dins la religió (les religions) valors per a la supervivència diària i no pas la salvació divina. Entre el fariseu i el publicà, citant la paràbola bíblica, Casaldàliga i Forcades també farien costat a l’humil pecador.
