Des de l’època dels reis catòlics, la corona d’Aragó, formada pel Regne d’Aragó, pel Principat de Catalunya, pel Regne de València i pel Regne de Mallorca, es trobava sota la corona de la dinastia dels Àustries, que governava molts altres regnes i terres. Durant part del segle XV, els segles XVI i XVII i part del segle XVIII, la Corona d’Aragó va mantenir les seves lleis, els seus furs i els seus drets. Un primer intent d’unificació el va intentar el comte duc d’Olivares, a mitjan segle XVII. És el ministre que va afirmar que ja que havien assimilat els catalans, i aquests no haurien de guerrejar contra Castella, que el que estalviassin, els ho haurien de pagar en forma d’impostos.
El rei Carles II de Castella i d’Aragó va morir el 1700 sense descendència, encara que va nomenar com a successor Felip de Borbó, nét de Lluís XIV. Leopold I va reivindicar els drets dels àustries a favor de l’arxiduc Carles a la corona de Castella i d’Aragó. Per aquest motiu es va dur a terme el que s’ha anomenat com a guerra de Successió. Carles III va ser reconegut a Barcelona el 1705 i allà va situar la seva cort. Els territoris de la Corona d’Aragó varen anar perdent la guerra i capitularen en diferents moments. A partir de la derrota es va implantar un sistema uniforme, es varen derogar els privilegis nobiliaris, els furs locals i les institucions d’autogovern, que havien estat respectades per la Casa d’Àustria, per tant, quedaren abolides les institucions i les llibertats civils del poble.
Felip V va publicar els decrets de nova planta, el 29 de juny de 1707, els del Regne d’Aragó i València; el 28 de novembre de 1715, el de Mallorca i Pitiüses i el 16 de gener de 1716, el del Principat de Catalunya. Queda clar que aquests decrets que varen unir per la força els territoris de la Corona d’Aragó a la de Castella es varen fer per “dret de conquesta aconseguida amb les armes”. Al Decret de Nova Planta del Principat es diu així: “…he sido servido de dezir, que haviendo con la assistència Divina, y justicia de mi causa, pacificado
enteramente mis Armas esse Principado, toca à mi Soberanía establecer Govierno en él, y à mi Paternal Dignidad, dar para en adelante, las mas saludables providencias…”. I en el decret de Nova Planta del Reyno de Mallorca, diu: “…he considerado que las turbaciones de la ultima guerra le han dexado en estado, que necessita de algunas nuevas providencias para su mayor Seguridad…”.
A ambdós decrets queda demostrat que Espanya no s’havia format amb la unió dels reis catòlics, ni durant el regne de la dinastia dels àustries, ja que, fins i tot, Felip V, en ple segle XVIII, no es presenta com a rei d’Espanya, sinó que ho fa així: “Don PHELIPE POR LA GRACIA DE DIOS, Rey de Castilla, de León, de Aragon, de las dos Sicilias, de Jerusalen, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorca, de Sevilla, de Cerdeña, de Córdova, de Córcega, de Murcia, de Jaen, de los Algarbes, de Algezira, de Gibraltar, de las Islas de Canária, de las Indias Orientales, y Occidentales, Islas, y Tierra firme del Mar Occeano, Archiduque de Austria, Duque de Borgoña, de Bravante, y Milan, Conde de Abspurg, de Flandes, Tirol, y Barcelona, Señor de Vizcaya, y de Molina.”
Aquí tenen, els qui no n’aprendran mai, una altra prova de la no pertinença a Espanya, tant del Principat com de Mallorca. Els decrets de nova planta aboleixen les lleis d’estrangeria, que significava que els castellans eren estrangers tant al Principat com a Mallorca. A l’article 54 del decret de Nova Planta del Principat diu: “54. Han de cessar las prohibiciones de estrangería, porque mi Real intencion es, que en mis Reynos las Dignidades, y Honores se confieran, reciprocamente à mis vassallos, por el merito, y no por el nacimiento en una, ò otra Provincia de ellos.” I al decret de Mallorca i Pitiüses, a l’article 11 diu: “11. Siendo mi intencion honrar y premiar indistintamente todos mis Vassallos, según el merito de cada uno, y emplearlos como juzgáre mas conveniente: Declaro y mando, que en adelante cessen en esse Reyno las costumbres y leyes que hablan de Extrangeria.”
Encara que la major persecució i prohibició de la llengua catalana, la va efectuar en aquell temps Carles III, Borbó, l’article 5 del decret de Nova Planta del Principat començava així: “5. Las causas en la Real Audiencia, se substanciaran en lengua Castellana…”.
Llavors els qui no volen que cap territori català pugui decidir el seu futur, s’encarreguen de fer creure als que es deixen entabanar, que els territoris actuals de l’Estat espanyol tenen més de 2.000 anys d’existència. Continuen actuant per dret de conquesta. Fins i tot Rouco Varela, que de cristià no en té res, com si fos el diable, amenaça amb guerres civils a l’homilia de l’enterrament de Suárez. Vosaltres mateixos sabreu qualificar perfectament aquests personatges.
