El passat 10 de juliol vaig estar convidat com a membre de la Plataforma pel Dret a Decidir per a donar una xerrada sobre el Dret a Decidir a Benlloch dins del Feslloch, festival de música en valencià que organitza Escola Valenciana. Com que no es va gravar i algunes persones m’han demanat el contingut, he transcrit el guió que vaig utilitzar en forma d’article, advertint però que hi pot haver alguna lleugera diferència entre una i altra versió.
Vaig començar advertint que el Dret a Decidir (DaD a partir d’ara) en el cas del País Valencià, no era cap actualització, rebaixa o renúncia al Dret d’Autodeterminació. Al PV no ha existit cap moviment potent a favor de dita autodeterminació, que necessite transformar-se. Ans al contrari, al nostre cas el DaD naix com a resposta a la feblesa del nostre moviment i a la necessitat de trobar vies d’empoderament de la nostra societat com a col·lectivitat diferenciada.
Al nàixer a partir de necessitats pròpies ens hem vist amb la necessitat de dotar-nos d’un mínim de fonamentació en tres aspectes diferents a l’hora que complementaris. Aquest aspectes són la fonamentació teòrica, la política i com a mediació necessària. Respecte a la primera, el DaD comença quan afirmem l’autonomia de la vida. És a dir, sí les persones podem decidir sobre la capacitat de produir i reproduir la vida, estem negant de facto qualsevol hipotètica voluntat divina o l’existència de cap poder omnímode. Sobre aquest dret podem fonamentar tant l’ateisme individual com el laïcisme públic.
El DaD implica per se que les persones en la nostra evolució natural tenim dret a emancipar-nos. En el cas dels pobles (també en el cas de l'esclavatge) no és una emancipació sinó un alliberament. Les persones però, no neixen en el no res, sinó que afirmem la nostra vida dins de la nostra societat, sent així que el DaD naix com a un dret individual però va creixent col·lectivament. Tots i totes sabem que al contrari del mite robinsonià, les condicions de producció i reproducció de la vida són una tasca col·lectiva. Aquestes condicions no són altres que l’alimentació, l’habitatge, la salut, l’ensenyament, el treball que possibilitat totes les anteriors, etc.
Per això la gestió de la vida és l’essència de la política. L’apoliticisme és una forma de negar la vida en majúscules, però la corrupció allunya la gent de la política. Quan parlem de corrupció, en aquest nivell, ens referim a allò que ara denominem política i que és majoritàriament la corrupció del camp polític. La societat i els seus sistemes de dominació han convertit la política en un fetitxe, invertint i traslladant la font de tot poder polític, el poble, a les institucions que diuen que ho representa.
Això no és nou. Al començament de la modernitat capitalista es va a teoritzar a bastament per mirar de dotar de legitimitat el nou sistema d’opressió que substituïa l’anterior. Així Thomas Hobbes, en plena guerra civil entre la monarquia i el parlament anglès va teoritzar que “l'home és un llop per a l'home”. Altre gran filòsof John Locke al seu assaig sobre el govern civil, considerat el manifest fundacional del liberalisme, va teoritzar sobre la societat liberal com a espai de la llibertat… de la propietat privada. Per la seva banda Jean-Jacques Rousseau, discrepant fonamentalment de Hobbes, reivindica el pacte social com a forma de gestió de la societat.
Tots tres filòsofs i les seves obres més importants coincideixen en que l’ésser humà ha de cedir part de la seva llibertat i capacitat de decidir a algun “sobirà” que pose pau als nostres instints, garantisca la propietat privada, i regule el conflicte social perquè no esclate. És evident que si les classes dominants han necessitat dotar-se d’un sistema teòric que legitime el seu domini, vol dir que domini i poder no són el mateix: Uns dominen, altres al menys en teoria, podem tenir el poder però majoritàriament ho desconeixem.
És així com a nivell teòric el DaD es converteix en una poderosa eina capaç de deconstruir el discurs del poder a l’hora que aporta els elements necessaris per a poder retornar el poder al poble fent el trànsit del poder com a potestas al poder com a potència. Podem per tant, ni que siga a nivell teòric, passar de persones súbdites a sobirans de la nostra vida.
A nivell polític i davant del fetixisme i la corrupció d’aquest camp, hem vist com el poder sempre treballa a favor de mantenir-lo mitjançant certs graus de consens i com quan ho necessita és capaç d’utilitzar la força ja siga a través de formes feixistes, retallades de llibertat, etc. És en el camp del consens però, on més esforços dediquen. Així veiem com es potencien el pensament i les organitzacions tradicionalistes i contrarevolucionàries com les eclesials i el seu correlat d’escoles religioses, partits polítics reaccionaris i/o confessionals, ultraimperialistes, socialdarwinistes (escoles de negocis, el somni americà, l’ascensor social…), etc.
També podem veure com altres filosofies o ideologies treballen en la mateixa direcció tot i la seva aparença més neutra. Així el positivisme basat en el paradigma de l’ordre i progrés, el funcionalisme basat en la idea de l’harmonia subjacent en la societat i en la forma d’analitzar els conflictes socials com anomalies susceptibles de correcció, continuen justificant les dominacions de classe, nacionals, de gènere, etc.
Hem de dir que no ha segut solament la dreta qui ha adobat el camp de les idees contràries al Dret a Decidir del poble. De facto moltes idees teòricament alliberadores, també comparteixen responsabilitat en l’actual estat de la corrupció del camp polític. Per senyalar les que considero més pernicioses, em referiré al postmodernisme polític, obsessionat en carregar-se els meta relats, apostant per allò micro, parcial, separant lluites i confluències. La fetitxització del parlamentarisme i la deslegitimació de les lluites socials. També podem remarcar en aquest aspecte la perversió del llenguatge potenciant expressions com societat civil, ciutadania, ONG. a l’hora que es criminalitza altres com lluita de classes, partits polítics, independentisme, feminisme, animalisme, etc.
Hem pogut comprovar també com certes actituds pseudorupturistes, pseudollibertaries, pseudocomunistes o pseudosocialistes perdien la seva capacitat transformadora al buidar-se de contingut i quedar-se en un mer “posat estètic”, o al aparèixer com tants i tants radicals que porten les lluites a veritables atzucacs, obviant les mediacions necessàries per a fer factible els canvis pels quals hipotèticament lluiten.
Aquesta convergència en el temps de diversos valors de les dretes i certes esquerres han possibilitat l’emergència de teories polítiques contraries totes al DaD de persones i pobles. La fi de les ideologies als anys 60, l’esgotament de la política als anys 70/80, el final de la història a l’any 89, la pèrdua de tot referent i metarelat alternatiu al emès pel poder.
El DaD suposa ara i ací, en el camp polític, recuperar la capacitat d’intervenció popular en la gestió de la vida i per tant de la política. El DaD apareix així com un factor determinant de la mediació entre la (dura) realitat en la qual vivim i la societat en la que ens agradaria viure i conviure. Tal mediació requereix d’un pla estratègic d’intervenció. No és suficient en proclamar la nostra veritat revelada un parell de vegades a l’any.
Sabem que les condicions de vida i treball alienat creen les condicions per a que de tant en tant el poble esclate de manera torrencial davant les injustícies, però sinó té al seu abast les eines organitzatives i polítiques per a canalitzar eixa força, una vegada passada tal eclosió, el poder furtat al poble resta més dominant que abans. És necessari doncs dotar-nos d’eixes eines que posen en valor polític el poder popular que existeix majoritàriament com a potència.
Tals eines no poden ser unidireccionals. Així la participació electoral, o la mobilització popular, o l’existència d’organitzacions estratègiques i tantes altres, no han de ser vistes com antagòniques sinó com a complementàries. És en aquest camp on el DaD apareix amb tota la seva potència creant i potenciant eines d’enquadrament popular, fent factible el dret a decidir de tots i totes sobre la totalitat de la vida i per tant de la política, espentant als diversos actors a transcendir la seva pròpia realitat i/o normativitat i ajudant a relacionar els diversos camps de la intervenció social en un projecte de ruptura democràtica i empoderament popular.
Antoni Infante. Coordinador de la PDaD
