Ahir, Puigdemont, va parlar d’exèrcit. De fet, va donar la seva opinió i va posar sobre la taula del debat polític, i per la porta gran, un tema complex.
Parlar amb termes bèl·lics o bel·licistes sempre és perillós. Fins i tot fer-ho de manera metafòrica o com a recurs per a analogia és susceptible de ser mal interpretat o utilitzat en contra. Allò de: “-veieu? el seu posicionament en realitat és violent, parlen de guerra”. Carregat de raons, o no, un relat que inclogui termes bèl·lics pot ser complicat de justificar en segons quin context. En especial en el debat polític.
Puigdemont, però, no va parlar de guerra. Els mateixos que van utilitzar els atemptats, les víctimes i la barbàrie per barrejar-ho amb el debat de la independència des de portades i columnes abominables són els que ahir van acusar el President d’instrumentalitzar la conjuntura per dotar de carta de naturalesa a l’existència d’un cos militar català. Doncs no, la primera autoritat de Catalunya, ahir, no va parlar de guerra, va parlar de NORMALITAT i va afegir que no havíem de tenir complexos, tampoc en aquest tema. Això, però, ho obvien els que el critiquen. Com obvien que ningú acusa d’oportunista l’Estat espanyol per tenir-ne, d’exèrcit. Ahir, el President, va donar el tret de sortida a la campanya pel sí al referèndum de l’1 d’octubre.
Estem en això per defensar la voluntat popular, perquè es posi en mans de la gent el destí del país. En definitiva perquè sigui el mateix poble el que prengui les decisions sobre el seu futur polític. La decisió de tenir cos militar, doncs, no serà d’una persona per més president que sigui, serà de la ciutadania i quedarà plasmada en la constitució fruit del procés constituent participat des de la base i referendat per aquesta mateixa base.
Que un president parli de quin és el seu model de país de forma desacomplexada, explícita i clara ha de ser la normalitat. Estem massa acostumats a les vaguetats, a les ambigüitats dels que el matí deien una cosa i a la tarda (o des d’una altra tribuna) una altra, massa anys d’això. La campanya de l’1 d’octubre requereix d’una gran dosi d’honestedat, valentia i transparència.
Jo no vull ni veig la necessitat d’un exèrcit a la República catalana del segle XXI. Si que veig la necessitat de debatre-ho i que es decideixi democràticament. Que es posicioni Catalunya sobre quin model de protecció i seguretat vol tenir.
La campanya pel sí a l’1 d’octubre és precisament és això. Saber-nos sobirans i que, un cop guanyi el sí, saber que podrem decidir-ho tot. El 2 d’octubre no acaba el dret a decidir, de fet, tot just comença.
