“…Catalunya és la què els catalans volen que sigui…”
Felip de Borbó
En ocasió dels quaranta anys de la celebració de les primeres eleccions de la segona restauració borbònica, Felipe Juan Pablo Alfonso de Todos los Santos de Borbón y de Grecia, conegut com a Felip VI, es va adreçar a les Corts espanyoles. El seu va ser un discurs amb la típica prosa barroca que tant agrada en els cercles monàrquics i del poder, on es va centrar en parlar d’allò humà i possible. Com pràcticament sempre les paraules de sa graciosa majestat van necessitar de traducció simultània (ai las de nosaltres!) per poder comprendre les reflexions i inquietuds del Rei Catòlic. Sort que alguns abnegats periodistes ens fan arribar en llengua vulgar el verb d’aquell què des de la perspectiva divina pròpia de tals responsabilitats, dignitats i títols observa la mundana i plebea realitat.
El temple de la sacrosanta Constitució, i la condició de Felip VI de summun pontifex de la fe constituent, fou l’escenari ideal per les prèdiques adreçades a refermar la fe en els pilars fonamentals i els valors que sustenten l’Estat espanyol. I des d’aquest punt de vista el discurs del rei no va defraudar. Ara bé, el rei podria haver fet un discurs que anés a l’origen de tot plegat, al moment fundacional de la institució que sustenta la seva condició i la pròpia lògica i raó per la qual es vertebra l’Estat: la monarquia espanyola. Ho podria haver fet amb la ferma voluntat de renovar el pacte fundacional, i canviar, per un cop en la vida, el paper que han jugat els de la seva nissaga quan han governat pensant en la part (les famílies integrants de l’oligarquia espanyola) en nom del tot (el conjunt de la població). Podria haver aplicat l’heterodòxia per salvar l’ortodòxia que representa la seva institució i la seva figura. Podria haver dit que els esdeveniments són l’evidència que ens indica la necessitat de superar marcs i repensar-ho tot amb la voluntat de renovar els mots. Però no ho va fer, i les seves paraules com sempre, van escatir en contingut i van patir de la buidor que sovint acompanya la solemnitat. Ell, format a les millors universitats i centres d’ensenyament, podria haver aprofitat l’ocasió per fer un discurs clarivident, i emplaçar als presents a evitar la desfeta. El pes mort de la història vers la indiferència a allò que vol i desitja una part important de la societat catalana, i la borbònica herència rebuda, sembla que condemnen al Rei a una permanent posició reaccionaria, a aquella que nega els signes dels temps i l’evolució, i que només dona espai i recorregut al discurs de la por sustentat en la màxima reflexiva del “après nous, le déluge”: pels súbdits poc lleials que queden fora del marc constitucional el desert, pels qui decideixin romandre dins del paraigües constitucionalista la resignació i l’almoina i misericòrdia dels poderosos.
Aquesta incapacitat per part dels monarques espanyols de reconduir determinades situacions actuant amb sentit comú i pragmatisme, aquesta supèrbia amb la que han actuat i actuen els Borbons davant els conflictes, pensant amb certesa que la seva figura està tocada per la gràcia divina, aquesta manca de perspectiva per reconfigurar tantes vegades com faci falta consensos fundacionals donant pas i pes a la cultura del pacte i no a la del “ordeno y mando”, aquest continu parlar pel Sol, conceptualitzant a la gent d’esquena a ella, és el que ha portat, des de fa segles, a la decadència progressiva de la monarquia espanyola, arrastrant amb ella a l’Estat i als pobles que han conviscut dins del mateix. I no ens enganyem, qui ha pogut marxar, ha marxat, i qui no ho ha pogut fer, per formar part fundacional del invent, s’ha intentat treure del damunt a la monarquia des de la ferma consciència que acabar amb el règim suposava posar fi a una forma de fer, decidir i comprendre aquest món.
Bona part de la població catalana fa temps que no donem credibilitat a la versió lírica i idíl·lica que construeixen aquells, què tancats dins del búnquer monàrquic, neguen les tossudes realitats, amb l’esperança que les voluntats pròpies acabin esdevenint, com en temps pretèrits, el rodet que imposi el curs de la seva versió de la història. Per aquesta simple voluntat impugnadora molts volem la independència: una eina alliberadora que ens permeti no refer el pacte al voltant del consens monàrquic, sinó com un punt de ruptura al servei de la construcció d’una República que ens interpel·li per articular un nou compromís col·lectiu com a país i pel país.
Per aquest motiu avui més que mai s’omple de significat i contingut un altre discurs del Rei dels espanyols, més concretament aquell que va pronunciar el 20 d’abril de 1990 al Parlament de Catalunya i que Felip de Borbó va cloure amb les següents paraules que va pronunciar en llengua catalana: “…Catalunya és la què els catalans volen que sigui. Això és el que fonamentalment us vull dir, des de la meva condició i sempre al vostre costat. No oblidem mai que hi ha veritats bàsiques, que hi ha allò que ens diu el nostre cor, que hi ha la profunda saviesa de l’home que camina pel carrer, que hi ha la clara bandera de la llibertat. Catalans, tot això és nostre. Agafem-ho i caminem”.
