De mica en mica ens acostem al 9-N. Moltes ciutats catalanes llueixen estelades, i tota mena de pancartes, als balcons d’entitats oficials, cíviques, culturals o de ciutadans anònims. I arreu del Principat la Via Catalana continua fent camí: reunions polítiques, culturals i cíviques, conferències, taules rodones, encontres amb afiliats i simpatitzants…, així com presentacions de llibres que parlen del procés sobiranista. És el cas de El dia de la llibertat: com serà la Catalunya independent?, un assaig divulgatiu escrit per diversos autors i que ha arribat a les meues mans gràcies al premi la Llança de Sant Jordi d’Òmnium Cultural.
El llibre coordinat per Enric Pujol pretén, com a objectiu principal, contestar a la pregunta “com serà la Catalunya independent?”, i per això ha cercat l’opinió i el rigor d’especialistes destacats en cada matèria. Un llibre necessari, atès que la “independència no tant sols ha entrat en el si de la realpolitik, sinó que s’ha posicionat com el principal punt de l’actual agenda política”. I ha estat així perquè, com diu el mateix coordinador del llibre“s’ha iniciat una veritable revolució democràtica encapçalada per la mateixa societat civil, que ha integrat els antics lluitadors independentistes amb els nous i que ha aconseguit reunir, en un objectiu comú, un bloc social molt ampli que va des de les classes populars fins a àmplies capes de l’empresariat, passant per tots els sectors intermedis”
Rere el pròleg del coordinador hi trobem l’article que l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol va publicar el 10 de gener del 2013 i que va alçar molta polseguera. Entre altres coses, qui fou president de la Generalitat de Catalunya des de 1980 fins 2003 deia – qui ho havia de dir! – que “…vista l’actitud negativa de l’Estat espanyol, durant aquests darrers anys s’ha incrementat molt el sentiment independentista a Catalunya. És lògic i és legítim. En tot cas no és superflu convidar el país a fer una reflexió sobre això. Sobre el que li cal a Catalunya per poder sobreviure i complir amb el deure que tot país té de fer un servei amb els seus ciutadans”. Estic convençut que per a molts catalans aquest article de Jordi Pujol va significar un abans i un després, tot i contribuint a que molta gent comencés a eixir de l’armari sobiranista, o si més no del dret a decidir.
Per al professor, escriptor i vicepresident del Govern de la Generalitat de Catalunya, Josep Lluís Carod-Rovira, la independència és el final, la culminació d’un procés. I per tant cal portar endavant tota una sèries de mesures imprescindibles per garantir l’èxit final. Comença per recordar-nos que hi ha, si més no, quatre raons per les quals “un poble acaba decantant-se cap a posar fi a la seva dependència nacional i decideix accedir a la pròpia estatalitat”. Aquestes són: els drets històrics de la nació catalana, la garantia de normalitat lingüística i cultural, la millora del benestar i la qualitat de vida i, “la més important i decisiva de totes”, la raó democràtica. També ens parla que en tot divorci cal negociar molt bé la separació de béns, la necessitat d’implicar a la societat i la ciutadania, així com de la importància de fer la feina ben feta a partir del primer moment, doncs “les mesures inicials adoptades pel nou estat, seran observades amb deteniment des de l’exterior, per part dels estats que ens han de reconèixer”. A continuació l’escriptor i jurista Hèctor López Bofill ens fa una proposta sobre com ha de ser l’aparell de l’estat de la futura República catalana: constitució, poders legislatiu, executiu i judicial, drets fonamentals i organització del territori. L’autor s’inclina per una constitució flexible i una República catalana amb un president de govern o primer ministre i un president de la República. Respecte de l’organització del territori aposta per una futura federació o confederació dels Països Catalans, que podria comparar-se, amb referents de dret comparat actual, a la Unió Europea o la Confederació Helvètica. Tornar a allò que fou la Corona d’Aragó, perquè en realitat “podem insinuar que potser la llibertat consisteix, principalment, a retrobar les arrels”. El periodista i director de Vilaweb, Vicent Partal, suggereix quina ha de ser la política exterior de la República catalana, així com les relacions amb la resta dels Països Catalans. Segons ell, i ens posa exemples, s’hi pot ser independent i ser un estat fonamental a escala mundial sense ser reconegut necessàriament per tots els membres de l’ONU. Si Espanya no reconeix la independència de Catalunya cal seguir el model Kosovar i “centrar els esforços primer en el grup de països que clarament defensen el dret a l’autodeterminació i molt especialment en els estats membres de la Unió Europea i de l’angloesfera”. Partal està convençut que per a la Unió Europea “una Catalunya pròspera i independent fora de la UE seria un enorme maldecap”, i que ens interessa dedicar el principal l’esforç a guanyar-se Alemanya i França. El catedràtic de Filosofia de la Universitat de Girona i membre de l’Institut d’Estudis Catalans, Josep-Maria Terricabras, ens parla de la importància que ha tingut i tindrà la societat civil en tot aquest procés sobiranista. Un “moviment independentista que ha adquirit ja el caràcter d’un tsunami. I no s’ha d’oblidar, sinó que s’ha de destacar, que sempre ha estat la societat civil organitzada la que ho ha promogut, ho ha empès i ho ha liderat”. El filòsof reflexiona sobre com aquesta societat ha estat capaç de resistir tanta repressió política, social i cultural durant tants segles. La clau, segons ell, està que no ho ha fet d’una manera tancada i sectària, doncs Catalunya ha estat terra de pas i ha sabut acollir i integrar onades de nouvinguts. Aquest caràcter integrador ha contribuït a formar “un poble divers i per això em sembla que, en comptes de parlar d’una identitat col·lectiva –que sembla que haja de comportar unitat i rigidesa-, val més parlar d’identificació”. I val a dir que una gran majoria dels catalans i catalanes, nascuts o no a Catalunya, s’identifiquen amb les aspiracions sobiranistes. Per altra banda, la professora d’economia de la Universitat de Barcelona, Elisenda Paluzie, analitza les dades econòmiques de la Catalunya autonòmica (atur, espoli fiscal, renda familiar, discriminacions envers Catalunya…), com serien les pensions en la futura Catalunya, així com els avantatges econòmics d’una Catalunya independent, el que ella en diu “una finestra d’oportunitats”. La conclusió més taxativa a la que arriba Paluzie és que “la Catalunya independent té l’oportunitat de convertir-se en un país pròsper, cohesionat socialment, obert comercialment, amb una indústria tecnològicament avançada, i un sector públic eficient i transparent. Una economia puixant al sud d’Europa”. La cultura, educació i civilització és abordada per Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural. El punt de partida de Muriel és el de l’autoestima. No podem apreciar les virtuts dels demés si no ens estimem a nosaltres mateixos, i per això és tant important el coneixement històric: “ hem de reivindicar per a tots els que vivim al nostre país un millor coneixement de la història. Perquè és segur que comprendre el propi passat {…] és la millor manera de viure el present amb tot l’oportunisme i la intel·ligència que reclama el moment intens que viu Catalunya”. Respecte de la cultura, atesa com una manera de viure i de pensar, ens convida a pensar quina volem: “una d’intervenció i de control públic” o per contra “una cultura de control social, de transparència i de competència”. De l’educació, com a ferramenta imprescindible per a la socialització, en parla molt clarament: “ la immersió lingüística assegura la igualtat d’oportunitats dels joves per accedir al mercat de treball. És, per tant, una eina de cohesió social”. Muriel dóna molta importància al paper dels ensenyants, que han d’estar ben formats i ben pagats, així com a la formació permanent i que els ciutadans coneguen diverses llengües. L’espai comunicatiu de la Catalunya independent és desenvolupat per Josep Gifreu, catedràtic emèrit de Teoria de la Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra. El punt de partida és inqüestionable: “ ruptura del sistema comunicatiu actual, definit pel règim d’autonomia política i d’unitat de mercat amb Espanya”. Per a Gifreu la nova Constitució catalana ha de donar resposta a dues qüestions: els drets fonamentals vinculats a la llibertat d’expressió i l’estatut de la llengua catalana en els mitjans de comunicació. A més a més reflexiona sobre com han de ser les institucions de la comunicació, sobre l’espai radioelèctric, les direccions preferents que han de seguir les polítiques de comunicació, les relacions amb l’exterior i la importància del servei públic de l’audiovisual que, segons ells, “busquen garantir els principis següents: la qualitat informativa, el pluralisme i la igualtat entre homes i dones; la promoció de la llengua i la cultura catalanes; la diversitat i cohesió socials; la difusió del coneixement, la potenciació de la indústria audiovisual; l’accés universal als continguts audiovisuals; la protecció a la infància i la joventut; i la professionalització, independència i responsabilitat dels col·lectius professionals”. L’editora, escriptora i assagista Costa-Pau Manuel ens fa un breu resum del procés de conscienciació nacional, incidint en aquells personatges, institucions i fets més rellevants: la Memòria de Greuges de 1760, Antoni Puigblanc, Bonaventura Carles Aribau, la Renaixença, Valentí Almirall, les Bases de Manresa (1892), Rovira i Virgili, l’Esquella de la Torratxa, l’Institut d’Estudis Catalans…Per a aquesta editora aquest procés de conscienciació es va veure força frenat a partir de la dictadura de Franco i “hom hagué de renéixer com el fènix de les seves cendres i malviure sota el franquisme i sota l’anomenada transició democràtica espanyola, inacabable”. A l’hora de fer una síntesi, i com a coneixedora que és del món de la publicació, és molt clara : “els treballs de reconstrucció nacional continuen. Tenim cent llibres a mà. Napoleó tenia cent soldats. Tenim encara per desplegar les propostes dels tres Congressos de cultura catalana. Hi ha la Gran enciclopèdia, i ací caldria precisar els volums enllestits amb criteri de Max Canher i de Jordi Carbonell. Es pot dir que polítics i comunicadors tenen a llur disposició la sintaxi nacional per als nostres dies”. Per últim, el periodista Lluís Simon ens aporta unes reflexions de per on haurien d’anar les línies mestres d’una política esportiva pròpia. Ens diu que des del primer moment de la independència el Comité Olímpic de Catalunya (COC) serà automàticament reconegut pel Comité Olímpic Internacional (COI). A partir de llavors els principals clubs professionals del país passarien a una nova situació jurídica i esportiva. Apunta el gran impacte econòmic que té l’esport en l’economia catalana i que “Catalunya representa el territori amb major concentració d’empreses de l’esport de tot Europa. El sector productiu de l’esport representa més del 80% del total productiu de l’Estat espanyol”. Per últim caldrà aprofitar els èxits de l’esport català, “que Espanya des de sempre ha fet seus”, per potenciar la marca Catalunya arreu de món. I no té cap mena de dubte en afirmar que la Catalunya independent “seria una potència de primer ordre en l’àmbit esportiu, molt per sobre d’una Espanya en solitari o d’altres països de la mateixa grandària o el mateix nombre d’habitants”. Completa l’assaig un actualitzat recull bibliogràfic, l'annex de la Declaració de sobirania i del dret a decidir del Parlament de Catalunya i una interessant cronologia que va des de les eleccions al Parlament de Catalunya, 16 de novembre del 2003, fins la cadena humana, anomenada Via Catalana de l’11 de setembre del 2013, passant pel Pacte del Tinell, la reforma de l’Estatut, el Tripartit, el Referèndum de l’Estatut, la retallada del Tribunal Constitucional, etcètera.
El llibre El dia de la llibertat: com serà la Catalunya independent? és un recull de reflexions i propostes força necessàries, útils i interessants. Necessàries fonamentalment per als catalans i catalanes ( per als valencians del nord que dia Llach) que els pot ajudar a dissipar possibles dubtes i entreveure com serà la futura Catalunya independent. Útils per als futurs legisladors del Parlament de Catalunya, doncs hi ha moltes propostes i possibles fulls de ruta. I per últim, interessant per als catalans del sud que veiem tot aquest procés amb molta expectació i esperança, doncs aquest assaig ens pot ajudar a caminar cap a la nostra Via Valenciana.
Alcoi, 2 de juliol del 2014
