El camp polític independentista català sembla haver entrat en un fase de greu desconcert. Més enllà del continu reguitzell de declaracions, que segons el dia oscil·len cap una banda o d’altra, la sensació que té hom és que no hi ha ningú al capdavant del comandament de la nau independentista amb una idea prou clara sobre quines són les següents accions a dur a terme per mirar de generar un marc de resolució del conflicte polític que enfronta a bona part de la societat catalana amb l’Estat espanyol.
El conjunt de situacions surrealistes que estem normalitzant és perillosament gran, fins al punt que estan generant un nou marc i relat que ens porta a interioritzar i considerar “normals” situacions que s’escapen de tota mena de raonaments racionals: un president a l’exili que pretén governar un país telemàticament, un vicepresident a la presó, tribunals que fan interlocutòries més pròpies del hooliganisme polític que no pas de la ponderació que ha de caracteritzar la justícia, partits polítics que diuen haver guanyat eleccions quan resulta que no representen ni molt menys la majoria social d’aquest país…i aquestes són només algunes de les múltiples situacions que fa un temps ens hauríem dit que viuríem i no ens ho hauriem cregut. Sense cap mena de dubte el factor emocional que genera l’impacte de la repressió té molt a veure a que la gent accepti determinades situacions que en altres contextos no acceptaria.
Per tal motiu es fa molt necessari superar l’estat de shock en el que sembla instal·lada una part de la societat catalana per poder recuperar, entre d’altres coses, la capacitat d’anàlisi crític, així com els espais de discrepància i debat. Però sobretot és necessari anar més enllà, i estar en condicions d’articular i implementar un pla clar, diàfan i concís que permeti fer viable la República no en un termini indefinit, com quan se’ns diu “anem construint República”, sinó en un temps concret. Qualsevol menció a la República, vingui de l’agent i del partit que vingui que no vagi acompanyada d’una proposta de com fer viable la mateixa no deixa de ser un mer recurs retòric que només busca guanyar temps a l’espera del següent gir argumental.
Malgrat les evidències, és del tot preocupant la manca d’autocrítica en el camp independentista. Costa de creure que en el mateix no hagi ningú que vegi que el rei va nu. És més, tothom ho veu, però tanmateix ningú en diu res. El motiu? Igual és per por a que qui alci la veu sigui titllat d’insolidari i insensible davant del drama de la presó i la tragèdia de l’exili. Però certament això, presó i exili, no hauria de servir d’excusa per tapar una evidència: a dia d’avui no hi ha entre els partits polítics més estratègia que la gestió d’un relat curt que no va més enllà de l’ara i aquí, o sigui de veure com es constituirà la mesa del Parlament i es desencalla el debat d’investidura a la presidència de la Generalitat. I aquí és on rau el principal drama, perquè sense un pla a més llarg termini i que no passi i es centri en els personalismes d’un i altre partit, i per tant, en les seves pròpies agendes, el desconcert no farà més que estendre’s en el camp independentista.
Ningú pot creure que el camí per esdevenir un país plenament lliure i sobirà serà un camí fàcil, curt i ràpid. Si algú ho va dir i ho va presentar en forma de somriures i formules màgiques ho va fer sabent que enganyava a la gent. I és bo que comencem a assumir això per identificar qui vol continuar fent la viu-viu en el desconcert que s’ha instal·lat i qui vol clarificar escenaris, posicions i sobretot, assumir les conseqüències que se’n deriven dels seus actes i decisions que per lloc i responsabilitat li pertoquen prendre. Perquè aquí no es tracta de salvaguardar figures institucionals i institucions, sinó aquí del que es tracta és de mostrar el respecte cap a totes les persones que el 1 i el 3 d’octubre es van activar en defensa de la llibertat per esdevenir independents i sobirans, i ho van tornar a fer a les eleccions del passat 21 de desembre per dir que avui la República a Catalunya no és una opció, sinó que és una necessitat.
