Qui paga, mana.
Dita popular.
Els que vàrem rebre una formació política d’arrel marxista recordem una vella màxima, el capitalisme mai no voldrà acabar seriosament amb l’atur, ja que això sempre el permetrà disposar d’una reserva de mà d’obra amb la que pressionar els treballadors, tant per regular els increment de sous com per evitar una continuada demanda de drets. Si no t’agrada, et faig fora i ja n’agafaré algun de la massa d’aturats que tinc a la meva disposició o, aquests darrers anys, d’immigrants.
Aquesta màxima crec que pot ser aplicada, per analogia, al finançament que ha de rebre Catalunya. L’Estat central mai concedirà un règim de finançament just per a Catalunya ja que això li permet intervenir directament, invaint competències, per cobrir les mancances que ell mateix està provocant per aquesta manca d’ingressos.
En un Estat que, en el seu disseny, no arriba a ser federal, però sí que es pretén amb un fort component federalista, en justa correspondència amb unes competències distribuïdes entre l’administració Central, l’autonòmica i les administracions locals, haurien de correspondre uns ingressos que permetessin aquestes exercir-les correctament i donar els serveis que pertoquen als ciutadans, homologables arreu, sigui quina sigui la residència d’aquests dins l’Estat. Però això no ha estat mai així.
Després de dècades d’una opacitat absoluta pel que fa a la publicació de les anomenades balances fiscals, fa uns anys l’Estat es va dignar fer-les públiques i, per discutibles que fossin els seus càlculs, fins i tot en aquestes quedava ben clar el drenatge fiscal esgotador que pateixen els Països Catalans, any rere any, encapçalant proporcionalment aquest trist rànking les Balears.
Malgrat això, un cop obtingudes aquestes balances, encara avui no sabem ben bé com s’efectuen els càlculs que, posteriorment, determinen la seva redistribució en uns mal anomenats fons de solidaritat. Clar i català, en realitat no sabem que en fan dels diners que ens prenen.
Segons les estimacions més fiables, que no són les de l’Estat, el 2005 van marxar de Catalunya sense retorn 18.595 milions d’euros, o sigui que a cada ciutadà català se li prenen 2.622 €, amb un agreujant, que aquest dèficit ha anat augmentant any rere any. El 1995 significava un 6’5 % del nostre PIB i el 2005, només 10 anys després un 10’2%. Com ja vaig esmentar en un altre blocada, a Alemanya, un estat federal de debò, es considera que un dèficit de més d’un 4 % és un problema pel lander (estat federat) que el paga i, per tant, no es permet superar aquest percentatge, un percentatge que nosaltres multipliquem per 2’5.
Però sent això prou greu, ja que el dèficit que ens castiga, afecta la nostra competitivitat i la pròpia vida dels ciutadans del nostre país, hi ha una cosa més que sovint oblidem, és el fet que l’Estat juga conscientment amb la crònica insuficiència de recursos de l’administració catalana.
Massa sovint des del Govern central es fa bandera de la idea d’Estat, i fins i tot es parla d’un patriotisme constitucional, oblidant que, segons la Constitució que ells defensen i que determina l’actual model autonòmic, Estat també són les comunitats autònomes. I cal preguntar-se això, a tots els efectes, que significa realment: Doncs en principi, una cosa tan senzilla com tenir unes regles del joc clares i que cadascuna de les administracions tingui present que totes són Estat i que cadascuna té un àmbit d’acció que li és propi.
Tot això vist des d’una escrupolosa visió constitucionalista, lluny de qualsevol altra lectura.
Aquestes regles del joc fàcilment podrien suposar, on les comunitats autònomes tenen competències exclusives, com ara cultura, turisme, habitatge, agricultura, etc.. la pràctica desaparició d’àrees ministerials en el Govern central, amb el consegüent estalvi econòmic, evitant també absurdes duplicitats i inseguretat jurídica.
Però això no és així, ben al contrari, la dinàmica actual del Govern central, no tan sols no redueix les estructures administratives on les comunitats autònomes tenen competències exclusives, sinó que, amb l’excusa de la crisi i de l’article 149.13 de la Constitució que li atribueix les bases i coordinació de la planificació general de l’activitat econòmica, el porta a reforçar-les i a recuperar espais de poder.
Serveixi d’exemple el cas d’un espai econòmic que vaig viure de ben a prop: El turisme i de com l’Estat central s’aprofita de la força de la seva capacitat econòmica i de la feblesa pressupostària de la Generalitat de Catalunya, provocada per la manca d’un finançament simplement just.
Aquest sector és gairebé el 12% de Producte Interior Brut del nostre país, i ja en el vell Estatut promulgat el 1979, una competència exclusiva de l’administració Catalana, però a causa de la crònica insuficiència de recursos de les arques catalanes, l’any passat, el 2010, el Govern de la Generalitat en va destinar només 31 milions d’euros i enguany haurà de ser força menys, l’Estat central fa i desfà amb absoluta tranquil·litat en un camp que li hauria de ser aliè.
De primer, i en comptes d’aprimar una administració central que pràcticament no hauria de tenir cap altra competència que no fos la de promocionar la marca turística Espanya, van remodelar el que era simplement l’organisme encarregat de dur a terme aquesta promoció, TURESPAÑA, convertint-lo en un autèntic instrument d’actuació territorial i de planificació econòmica.
Un cop disposaven de l’instrument i obviant el que determina la reiterada jurisprudència emanada del Tribunal Constitucional, ja que es veu que les sentències d’aquest òrgan només obliguen efectivament a les comunitats autònomes, el 2010 es culmina un procés que ve de lluny amb el desembarcament amb un programa de centenars de milions d’euros pel turisme, 400 en el cas de l’anomena’t PLAN RENOVE, destinats a modernitzar infraestructures turístiques, el que, naturalment i és absolutament lògic, li suposà el general aplaudiment del sector privat, i més en uns moments tan difícils com els actuals. Un programa en el que les comunitats autònomes, les úniques competents en matèria de turisme, no hi van tenir res a dir i que quan es va plantejar la possibilitat de recórrer-lo al Tribunal constitucional la resposta va ser sempre la mateixa: Si el recorreu el Govern central retirarà aquest programa i com la teva comunitat no estarà en condicions de poder aportar aquests diners, ja t’entendràs tu amb els teus empresaris.
O sigui, com l’Estat Central disposa d’uns diners que, és de suposar, no necessita en les àrees competencials que li són pròpies i, per tant, hauríem de pensar que li són sobrers, en comptes de canalitzar-los, reitero, seguint la jurisprudència del Tribunal Constitucional mitjançant les Comunitats Autònomes que sí que en són competents, trenca tota l’arquitectura jurídica fixada per l’anomenat bloc constitucional, Constitució més Estatuts i per la via dels fets, per la via de la necessitat econòmica dels agents tant privats com administració local i de la debilitat pressupostària de l’administració Autonòmica, entra sense cap recança en matèries que li haurien de ser alienes.
En resum, el govern central, sense cap competència, marca la política a seguir a qui n’és competent, les comunitats autònomes.
La mateixa situació es reprodueix a Cultura, una altra competència exclusiva, on tenim el govern central a tots els patronats haguts i per haver: Museu Nacional d’Art de Catalunya, Gran Teatre del Liceu, i d’altres, o bé es permeten comprar ignominiosament col·leccions catalanes com la d’Agusti Centelles treient-les de Catalunya. El mateix es produeix també en la promulgació i aplicació de la Llei de la Dependència, on ells manen i nosaltres paguem, etc, etc.
I tot això sense entrar en detall en el magnífic instrument de intervenció que ara disposa l’Estat central amb l’excusa de controlar-nos el sostre de dèficit.
D’una manera o altra Catalunya em recorda l’Egipte del s. XIX, que un cop aconseguit l’alliberament del jou turc, guardant-li només una dependència nominal, començà un ambiciós programa de modernització del país que culminà amb la construcció del canal de Suez. Però no pot pagar el deute extern que ha suposat aquesta modernització i el 1875 ha d’acabar venent les seves accions del Canal a Anglaterra que, a més, renegociarà aquest deute al seu favor i, tot aprofitant aquesta situació privilegiada, convertirà Egipte en un protectorat britànic que perdurarà, d’una manera o altra, fins a la revolució que encapçalà Gamal Abdel Nasser el 1952, el qual alliberarà el país i nacionalitzarà el canal.
Per tant, la fórmula de recentralització amb que el “Gobierno de España” com els hi agrada anomenar-se, va recuperant els escassos espais de poder que en algun moment va perdre es ben senzilla:
Necessitat d’intervenció pública + debilitat econòmica de l’administració catalana + disponibilitat d’importants recursos per part del Govern espanyol = Reassumpció de fet de competències per part d’aquest.
En resum el crònic dèficit fiscal de Catalunya és el millor instrument de recentralització.
Sense voler entrar en altres qüestions, o bé l’administració Central no es creu que tots som Estat, o el seu comportament és, com a mínim, d’una palesa deslleialtat.
I si qui, en teoria, hauria de ser el màxim defensor de la Constitució la conculca sistemàticament, per quin motiu hauríem de ser els catalans els únics interessats en complir-la?
Tornant al saber popular, això nostre amb Espanya és ben bé allò de cornuts i pagar el beure.
