El debat és Europa

La ressaca de la Via Catalana ha portat a l’obertura d’un front diplomàtic que ha internacionalitzat, definitivament, el debat de l’encaix Catalunya-Espanya. El debat, ara mateix, és entre ser o no ser a la Unió Europea, entre els que diuen que una Catalunya independent no formarà part del club, els que afirmen que sí –que sinó és anar “contra els fonaments d’Europa”, deia el conseller Francesc Homs– i, finalment, un grup d’escèptics que en tindrien prou amb continuar només dins de l’Eurozona, emulant el model d’Andorra, Mònaco, San Marino o la Ciutat del Vaticà.
 
Per una banda, la premsa internacional no va passar per alt l’èxit organitzatiu i logístic de la Via Catalana. Va ser una nova prova de força, com la manifestació de fa un any. Per altra banda, també crec que els més ingenus es pensaven que la maquinària diplomàtica espanyola era decimonònica i caducada. En esperit, com el sogre franquista del ministre Gallardón, José Utrera Molina, qui encara amenaça amb “l’esperit de la legió”. Res més lluny de la realitat actual, perquè amb poc temps els comissaris Joaquin Almúnia i Michel Barnier han estat taxatius a l’hora de valorar com quedaria el Principat en un escenari de futur, fora d’Espanya: si una regió d’un Estat membre s’independitza “ja no estarà a la UE”. No cal especular massa per entreveure un primer èxit de la maquinaria messetària en aquesta deriva de concrecions per part de la Comissió Europea, que gairebé sempre ha estat prou confusa en els seus plantejaments. Sinó, recordin-se de les declaracions de la comissaria Viviane Reding al Diario de Sevilla, ara fa un any.
 
En tot cas, l’agenda de l’independentisme s’ha traslladat a Europa. I, per sort o per desgràcia, la complexitat de la situació i la singularitat del procés fan que l’escenari hipotètic d’una Catalunya independent s’haurà de valorar des de posicions polítiques, no tant jurídiques. Per tant, entrar en el món de la negociació política vol dir penetrar en un entorn pantanós –i, per tant, enfangat– on difícilment hi hagi blancs o negres, on l’escala de grisos és infinita i qualsevol afirmació –per pontifícia que sigui– pot acabar sent una simple especulació. Per això, resulta paradoxal que el líder socialista, Pere Navarro, demani a Artur Mas saber “la veritat” de com quedarà una eventual Catalunya independent dins de la UE. Ell, que no tinc cap dubte que és un veterà de l’estratègia política, hauria de saber que parlar de “veritat” en aquest context està fora de lloc, que la seva reclamació només s’entén vista amb ulls de propagandista i la voluntat de ficar cullerada al debat.
 
Però, la quantitat de missatges preocupants que, amb poc temps, han arribat des de Brussel·les, ha d’ajudar a la reflexió. L’Europa dels Estats –la de la França del ministre Manuel Valls– no està feta per pujar al Dragon Khan; vol estabilitat, calma i deixar respirar els mercats. I, per molt que Catalunya fos contribuent neta a les arques comunitàries o un parell de repúbliques bàltiques (Letònia i Lituània) ja donessin suport implícit al procés, de moment encara no som prou suculents perquè Brussel·les ens convidi sols al banquet (ni a l’aperitiu). La Generalitat ha començat una dura tasca de proselitisme, d’evangelització. Fins i tot, alts funcionaris europeus ja s’han adherit a la causa, i no és un tema menor ara mateix, “com l’Amadeu Altafaj, portaveu del comissari Olli Rehn, que va fer un tuit mentre participava d’una cadena humana a Zurich” –advertia Vicent Partal, en una conferència al Casino de Vic–. Però, la geopolítica és molt complexa i els aliats canvien de bàndol ràpidament. De fet, el president de torn de la UE, el lituà Algirdas Butkevicius, va oblidar ràpid la causa catalana quan el seu ambaixador a Madrid va ser esbroncat pel ministre Margallo. Coses de l’Europa dels Estats.