Diumenge vaig anar a votar el refer.. la consult… el procés participatiu (??), és a dir: la Cosa. Hi vaig anar il·lusionat, però únicament i exclusiva per tocar els collons als espanyols. Res més. Tot allò que sigui fer-los treure escuma per la boca em satisfà, no puc evitar la feblesa. Qualsevol altra mena d’il·lusió que m’hagués despertat la Cosa hauria estat literalment això, una il·lusió, un cruel engany a mi mateix. Perquè llàstima que en aquesta vida les coses ni tan sols són el que són, sinó allò que acaben sent.
La consulta només va servir per obtenir una informació cabdal, però veig que els mitjans catalans, malgrat l’obvietat, n’han passat de puntetes. D’un cens de cinc milions i escaig de votants potencials, l’independentisme va rondar el 30%, i a sobre en aquesta xifra cal tenir en compte que van votar menors de 18 anys i la immigració extraestatal que en unes eleccions vinculants no tindrien dret a vot. I pel que fa al cofoisme sobre les llargues cues per votar, sóc dolent en matemàtiques i per això em pregunto si de debò cal explicar que no podia haver estat altrament, tenint en compte que hi havia menys punts de votació que en unes eleccions normals. En fi. Aquesta és la cruel realitat objectiva, i per tant qualsevol optimisme sobre aquest resultat és estar cec o no voler sinó jugar a ser independentista. En comentar aquesta dada, més d’un imbècil m’ha dit que sóc injust, negatiu i no sé quantes necieses més. M’han retret que no tinc en compte les limitades condicions amb què es va celebrar la Cosa, que la Cosa no era oficial o vinculant o tal i qual, que espera’t quan ho sigui, que ja ho veuràs, i bla bla… En fi, sembla mentida tanta idiòcia, perquè a mi em sembla evident que, precisament perquè la Cosa no era vinculant a causa d’una prohibició rere l’altra, d’una humiliació rere l’altra d’Espanya que justament ens ha dut a haver de celebrar la Cosa i no un referèndum, si el país aspirés a la independència, és a dir, si tingués un mínim de dignitat, hauria d’haver arrasat a les urnes amb com a mínim tres milions de votants. La Cosa va servir per confirmar el que ja em temia malgrat els cants de sirena contraris, i és que els independentistes continuem sent minoria. La Cosa va servir, doncs, per confirmar que hem d’evitar un referèndum vinculant, si més no abans de declarar una DUI. La Cosa va servir per tenir clar que l’única opció que té l’independentisme és a través d’una DUI. I celebrar un referèndum, sí, però després, sempre després, mai abans.
L’argument de la manca de mitjans amb què es va comptar per poder fer la Cosa no és excusa, doncs, atès el context. El desplegament organitzatiu tenint en compte l’austeritat de mitjans va ser sens dubte admirable. I? Aspirem a la independència o a un premi de guanyador moral? Qui no va anar a votar és, amb les excepcions que calgui, perquè no va voler, i per les raons que fos: per espanyolisme, per botiflerisme, per ignorància, per estupidesa. I per cert que qui no va anar a votar al·legant que la consulta no era legal ignora o menteix, perquè era legal i per això es va fer (Mas ja va avisar que no faria res il·legal), però és que a més d’ignorar o mentir revela el seu espanyolisme en considerar legal només allò que ve de Madrid. Això significa que, per bé que sigui indecent jutjar el sentit del vot de l’abstenció, el lector mínimament perspicaç convindrà amb mi que ha estat una benedicció que tres milions de ciutadans que viuen a Catalunya amb dret a vot s’hagin abstingut, perquè de no haver-ho fet no dubto quin hauria estat, entre aquests, i les xifres un cop celebrada la Cosa indiquen que són majoria, el sentit del seu vot.
Per tant, el resultat de la Cosa celebrada diumenge ha estat decebedor per a l’independentisme perquè: 1) El resultat objectiu ha estat netament insuficient per conformar una majoria independentista. 2) A aquestes altures de la funció ja no es pot parlar que el vot independentista encara no hagi tocat sostre. En el seu gruix significatiu ha tocat sostre i s’ha pogut comprovar gràcies a la celebració de la Cosa, i justament, insisteixo, perquè ha estat una Cosa, una última i vergonyant opció que, com a tal, hauria hagut de remoure cel i terra en l’ànima d’aquest lamentable poble a l'hora de decidir-se a anar a votar. 3) És absurd pensar que som fantàstics, i repetir-nos mira el que hem aconseguit amb tan pocs mitjans i mira com hem fet enrabiar Espanya. És absurd perquè no serveix de res. Que jo sàpiga, la independència no s’aconsegueix amb premis morals de consolació. La moral i el cofoisme en aquest cas no tenen cap valor. Tot el que no sigui aconseguir la independència és perdre, tret naturalment que als catalans ja els vagi bé limitar-se a jugar a voler-la, cosa d’altra banda tan legítima com patètica, o sigui molt catalana. I pel que fa a treure Espanya de polleguera, tampoc no ens equivoquem. Un dels estúpids errors repetits dels catalans és creure que la prova irrefutable que estan fent les coses ben fetes és que treuen de polleguera Madrid. A l’oligarquia madrilenya la Cosa certament l’ha tret de polleguera, però aquesta idea és rotundament falsa, i donar-la per vàlida és, a més d’infantil, perillós. De tan obvi em fa fins i tot vergonya haver d’explicar per què. La ràbia d’Espanya davant la insubmissió catalana és directament proporcional a la submissió a què els catalans els tenen acostumats. És tal la submissió bavosa dels catalans davant d’Espanya, que quan per un cop a la vida decideixen desobeir Espanya malgrat que sense de fet transgredir-la (imagina’t quina paradoxa) Espanya ha agafat un cabreig còsmic. No vull ni imaginar, doncs, com es posarà Espanya quan Catalunya decideixi transgredir de veritat la llei del veí. Tranquils, però, catalanets, que això no passarà. I 4) La Cosa observo que ja està servint perquè ara els catalans i els seus mitjans previsiblement caiguin en la trampa d’entretenir-se estúpidament a posar el crit al cel sobre les acusacions de la fiscalia espanyola contra Mas i companyia com a artífexs d’això, de la Cosa, com si, sorpresos, no haguessin de saber sobradament com les gasta Espanya; com si les energies consumides a lamentar-se per l’amenaça espanyola no fossin inútils i no s’haguessin d’aprofitar per tirar pel dret cap a l’alliberament. És clar que d’això es tracta: d’anar marejant la perdiu. I una de les maneres predilectes dels catalans de fer-ho és precisament anar entretenint-se, cofois, sobre com de bons són ells i com de dolentot és el veí, en comptes de dedicar-se a fer un gest contundent i efectiu per treure-se’l de sobre.
Mas ara ja no parla d’eleccions plebiscitàries com a objectiu (celebració d’una DUI, malgrat que de la seva boca no hagi sortit mai el terme), sinó com a instrument. Per començar, ha enviat una carta al president espanyol per poder fer un referèndum vinculant. Sensacional. O sigui que ara Mas mira que Rajoy canviï d’opinió sobre una petició de fet molt superior a la demanda inicial i denegada de consulta, sobre la qual Espanya es va pronunciar negativament i amb una arrogant reiteració que ens ha dut a celebrar la Cosa com a substitut, curiosament la Cosa amb el resultat de la qual Mas pretén ara convèncer el president espanyol per poder celebrar un referèndum vinculant. Uf, uf, uf… La presa de pèl de CiU aquest cop seria molt bèstia si no fos que és demencial. Per variar, però, no és més que una nova pastanaga que els catalans s’empassaran, també per variar, gustosament. Una més. Perquè tranquils, que encara hi ha qui diu que el President fa ben fet enviant la carta a Rajoy, perquè ens hem de “continuar carregant de raons”. Res. De nou començar de zero. Ara Mas, o sigui CiU, ja ens ha deixat anar que això de les plebiscitàries servirà per acordar un referèndum vinculant, que dic jo que només podrà ser negociat (?) amb Espanya, altrament no s’hauria hagut de celebrar la Cosa i la votació hauria estat comme il faut.
Haver fet creure a l’ingenu i fàcilment manipulable poble català que la consulta del 9-N era sinònim de tocar el cel, és a dir que era un objectiu en si mateix, a còpia d’inflar-li el cap per fer que els catalans hi focalitzessin l’atenció com si fossin un brau davant d’un drap vermell, i tot per evitar que es fessin més preguntes, ara dóna el seu resultat a CiU. I ara, aprofitant l’eufòria del mer fet d’haver-se pogut celebrar la Cosa, haver fet creure als catalans (no els calia l'ajut) que, més enllà dels mèrits indiscutibles organitzatius, la costellada ha resultat exitosa en l’objectiu, ha estat una jugada rodona per a CiU. Ara Mas torna a estar reforçat després de l’èxit de la Cosa, és el guru del poble i per cert que ningú ja no es recorda d’Unió, de la qual a dia d’avui CDC que jo sàpiga no s’ha divorciat. Esquerra ara mateix perdria vots en favor de CiU, grans mestres en l’art triler. En fi. Res. Sempre és el mateix. El dia de la marmota. La sínia catalana gira i gira i gira… I només deixarà de girar quan, per rucs, els catalans deixin de ser rucs perquè hauran desaparegut nacionalment per fer-la girar.
Ricard Biel
