En aquest racó de món que ocupa Catalunya, la política girava avui entorn a la polèmica –encara- del recurs de Puigdemont contra la Mesa per superar el tràmit del TC, que l’admet a tràmit per encallar-lo, i portar-lo després a Estrasburg. Una polèmica de baixa estofa i que ERC ni tampoc JxC s’han esforçat a mantenir, a dues setmanes del ‘Judici del Segle’. Joaquim Forn era l’home del dia, a banda de totes les especulacions dins el sector postconvergent sobre qui l’acompanyarà darrere (o sigui qui serà el número 1 real). Que si Elsa Artadi de dos, la crisi sobre l’acceptació o no per part del PDECat d’aquesta fórmula, la proposta del nom d’Artur Mas per liderar una onada de retorn al convergentisme per a les properes eleccions catalanes si, com sectors puigdemontistes defensen, hi ha eleccions al Parlament…
Però no, el nom ha estat, i aquesta vegada amb raó de ser, Veneçuela. A mitja tarda hem sabut que el polèmic president sud-americà, Nicolás Maduro, ha estat reemplaçat pel president de l’Assemblea Nacional, Juan Guaidó, que s’ha autoproclamat president interí del país. Al vespre, el centre de Barcelona, ja castigat per la vaga de taxis, era un vesper de veneçolans enarborant banderes del seu país. Què passava amb Veneçuela? Doncs un cop d’estat. El discurs de Guaidó ha estat ràpidament reconegut per Donald Trump (via twitter!), Brasil, Colòmbia, Perú, Equador, Costa Rica, Paraguai, Xile i també Canadà. Mentre Europa s’ho mira amb prudència (com sempre amb tot, per vergonya nostra, com bé saben), Washington amenaçava Maduro si emprava la violència per defensar-se.
Hugo Chávez i Nicolás Maduro després han estat uns presidents nefastos que han arrossegat un país ric en petroli contra les roques, i l’hi han estampat. L'exili de tanta gent n'és una mostra. Cap dels dos ens generen cap tipus de simpatia, però tots dos, malgrat els tics autoritaris, han estat presidents escollits per a exercir el lideratge del país. L’amenaça dels Estats Units demostra que el ‘cop’ com dirien els espanyols, estava ben preparat, i segurament ja comptava amb aquests i d’altres suports. Deposar un president legítim, per poc que agradi, a la força, és un cop d’estat i, com a tal, absolutament denunciable. Allò que no volíem per a Catalunya, tampoc ho volem per Veneçuela. Si els ciutadans d’aquell país van decidir triar aquell camí (i els resultats són homologables, al contrari del que sempre han dit les denúncies de manipulació electoral), el poble és sobirà i s’haurà de fer respectar. Maduro té poques opcions de sobreviure com a cap d’Estat si no és amb violència, i la situació recorda vagament a la intrusió russa a Crimea i el silenci impassible de la trista Unió Europea. Parlant de cops d’estat, uns dels habituals, PP i Cs, ja demanen reconèixer el president autoproclamat.
