Intentem fer un exercici mental de ficció política, d’imaginar el que seria veure un ministre del govern de Rajoy dient que està a favor de fer un referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Quina seria la reacció de tota la caverna? I de la resta dels seus companys de partit i de govern? I de la FAES? Encara ressona en alguns passadissos de Génova 13 el que Losantos deia de Gallardón quan aquest era alcalde de Madrid i per donar suport a la multiculturalitat de la ciutat o bé dir que amb la guerra d’Irak potser s’havien equivocat. Losantos deia, sense cap vergonya i en antena, que Gallardón era un “progre” i un extremista. Què li dirien a un ministre que s’atrevís, simplement, a posar sobre la taula la possibilitat de la solubilitat de la Nación? No només no seria considerat una divergència en el sí del govern sinó un autèntic sacrilegi al dogma que els aguanta tota la parafernàlia des de fa segles i que els ha permès saquejar el poble en nom de la defensa de la pàtria i la seva unitat.
Des de certes tribunes, d’allà i d’aquí, n’hi ha que intenten inocular la idea de que l’independentisme aparta els dissidents i que tot plegat és propi d’una “dictadura bolivariana”. Que un president de la Generalitat cessi o nomeni el seu govern no és res extraordinari. De fet, és la seva competència exclusiva conjuntament amb la de convocar les eleccions.
El que no és normal és que un President mantingui al seu gabinet gent no alineada amb els compromisos presos per l’executiu. Això si que és (o hauria de ser) anòmal.Les dobles agendes són d’aquelles coses que fan que la gent desconfiï de la política.
Fer un referèndum d’autodeterminació amb un estat en contra si que és quelcom extraordinari. Més encara perquè aquest estat diu ser democràtic però es passa el dia intentant treure les garanties que a la vegada ens exigeix. Sigui com sigui, per tirar-ho endavant, es necessita determinació i fermesa. I els primers que l’han de mostrar-ho han de ser els que estan al capdavant de les institucions. I no només a la Generalitat, també als Ajuntaments i les diputacions.
Cal que tothom tingui clar, més que mai, que els electes són on són i són qui són perquè els ciutadans així ho han volgut i després d’haver-los elegit pels seus compromisos. Un contracte que no es pot trencar a no ser que es renunciï al càrrec. La ciutadania, de ben segur, no ho perdonaria i així ha de ser.
Així doncs, tots els demòcrates haurien d’estar orgullosos d’un govern que compleix i no té dobles agendes, un govern que es blinda per complir els seus compromisos malgrat tenir-ho tot en contra. I un govern que s’ha compromès a fer que tothom pugui expressar-se a les urnes sigui per dir que sí o per dir que no. En aquest sentit, doncs, estaria bé que més gent s’adonés del ridícul que fan alguns donant més validesa a unes urnes posades per un líder opositor al govern legítim de Venezuela i amb un 25% de participació i, a la vegada, denostant les que vol posar el Govern català elegit democràticament.
